Un apropament a l'aljama jueva de l'Aleixar

Josep Pàmies

Un apropament a l'aljama jueva de l'Aleixar

Comencem per definir què és una  “aljama”?

1) Els  musulmans, donen a aquest nom el lloc on es reuneixen cada divendres per a fer les seves pregàries.

2) Els jueus designaven amb aquest nom tot el feia referència  a la ubicació del 

  

• lloc (població) al que pertanyen i paguen el impostos

• el  recinte que els hi era assignat tancat o obert, amb les seves cases i comerços conegut com a “call”, el 'qahal' en hebreu

• edificis públics (sinagoga, escola, carnisseria, lloc per a tancar els animals previ el seu sacrifici, banys, forn, etz. i el fossar) i en el seu interior, el conjunt de lleis per les quals es regien i  dictaven sentencies, entre elles el reglament de règim intern conegut com a TAKANOT.

• A partir d’aquí el personal al servei de tota aquesta organització. Per Roderic Pita, Mercè (i citant-la com una referència per tal d’orientar-nos en el tema) l’aljama de Lleida tenia el 6 de maig de 1410 aquesta distribució administrativa: 2 secretaris, 3 consellers majors, 3 consellers mitjans, 3 consellers menors, 16 membres el Consell, amés dels agutzils i operaris menors. En total 27 persones.

Entenem que aquesta distribució aniria en funció de la magnitud econòmica i demogràfica  i que en poblacions petites (normalment a partir de 12 caps de família es constitueix aljama) l’administració seria més reduïda.

L’element rector al voltant del qual gravitava tot l’exposat era la sinagoga.

 L’ALEIXAR. Escenificació d’EL PORXOS DE LA PLAÇA ( mercat, carnisseria, etc. )

Com era la sinagoga?

 Es tractava d’un edifici quadrat o rectangular (els que he vist a Lorca, Casp,  Falset així ho confirmen)  prop la casa del senyor feudal al ser els jueus propietat  del rei; l’edifici era orientat a l’Est. A l’interior, la paret que mira a l’est hi tenia un armari on es guardava la llei o Aaron-ha-Torah,  mirant a Jerusalem. 

Normalment l’edifici es situava les parts altes de la població i sovint al mig del call.

La sinagoga era el lloc destinat a escola per infants, i el centre de  formació talmúdica i bíblica. Era també el lloc assembleari  i com no,  d’acollida i ajut  als mes desemparats.

La porta d’entrada del edifici sembla voler passar desapercebuda amb portalades petites, llum escassa, etc.

Sinagoga de Lorca

La pregunta que ens fem és : a l’Aleixar on estava ubicada la sinagoga?  En una vila com la nostra en la que s’hi comptabilitzen en el segle XIV  més de quaranta caps de famílies jueves, molt d’ells dedicats al comerç, pagesia i les finances amb un radi d’acció per tota la Vegueria de Montblanc (des de Tortosa a Bell-Puig d’Urgell) i que en el que en un moment puntual (1347-1348) hi resideixen fins a  quatre metges, creiem, havia de tenir-la.

Especulacions, probabilitats, tot hi cap... de cases que reuneixen unes condicions mirant a la sortida del Sol, amb una entrada gens ostentosa i base quadrada, prop de la que probablement era torre-castell de la vila en veiem una; probablement en trobarien més, peó la que us oferim reuneix aquestes definicions. Ara bé, dir que amb aquestes dades ja tenim la sinagoga, entenem és una temeritat.

Casa quadrada, ORIENTADA A 60º. PORXOS, PORTAL DISCRET. i carnisseria (segons es recorda, en els porxos).

Però la sinagoga estès on estès,  existiria. No tindria cap raó de ser tenir una aljama sense sinagoga.  I l’aljama la trobem documentada en referencies escrites.  Tot seguit, uns documents que ens parlen d’ella:

Procedents del LIBER IUDEORUM núm. 90 de l’ALEIXAR (1344-1348) traduït per Teresa Aleixandre:

Doc. 207 de 18.març 1345

“Domènec Andreu, col·lector de les rendes de l’Infant Pere a l’aljama de l’Aleixar, reconeix que Içach Cap de Pebre, jueu de l’Aleixar li ha pagat, en nom d’aquesta aljama, 500 sous per raó d’impostos."

En el doc. posterior (208) i mateixa data, “Domènec Andreu, com a col·lector de les rendes de l’Infant Pere a l’aljama de l’Aleixar, ha rebut 200 sous de Maïr Boniac, com a  procurador d’Esther vídua d’Abraham Maymó per raó d’impostos...”. Es tracta del tancament d’una operació conjunta feta entre els dos esmentats i altres quatre jueus més de l’Aleixar a les viles de Garcia i Les Pinyeres (avui Masroig). D’aquesta operació en seguirem parlant.

De les relacions dels jueus aleixarencs amb jueus d’altres aljames, creiem interesant citar el següent document:

Doc. 425 del Liber Iudeorum. Num 90, (conegut com a num. 5 de l’Aleixar). Diu així:

31 desembre 1345 -. “Vides Astruch jueu de Valls, Vidal Çaporta i Vidal Astruch, jueus de Tarragona, en nom propi i d’aquestes aljames, deuen a Isach Maymo, jueu de l’Aleixar, la quantitat de 70 lliures”, o sigui 1.400 sous. Una suma ben respectable. Pel contingut i redacció del document fa pensar es tracta d’una operació ben especial. Entre d’altres coses ens diu que al seu venciment “Vidal Bonjuà i Salomó Astruc de Tarragona, Joan Bercelay i Samuel Ravaya, de Valls i David de Gange de Vallmoll, vindran a l’Aleixar on hi tindran hostatge, etc. etc..." I també que en cas d’incompliment, es regiran per la lleis de l’Infant Pere. Veiem també que aquesta operació  el 29 desembre del 1347 (doc. 652) Isach Maymó la cedia a Ferrer Maymo i aquest mes tard la cedirà al seu gendre com a dot.

En l’Inventari dels bens ( G. Secall) que es fa a l’òbit de Samuel Cap (23.11.1348) hi trobem:  “e i deute que lalgama de Allexario deu a Isach Maymo..”  un deute de l’aljama amb Isach Maymo  que aquest l’hauria traspassat al finat. Una operació molt comú entre jueus.

A la mort de Ferrer Maymo (20 de maig de 1349) la llista de deutors es de 27 i el muntant de uns 1.500 sous, entre ells “un deute de 158 sous de l’Aljama  de l’Aleixar.”

Que l’aljama tenia vida pròpia no en tenim cap dubte, ara el que no sabem és on era i quins eren els  encarregats de fer-la funcionar. Hem trobat en els Inventaris de Bens  alguns apunts que aporten dades significatives:

• Un drap d’escola (Ferrer Maymó)

Trobem llibres a:

1. Samuel Cap.XX. Llibres de jueus (no s’especifiquen)

2. Ferrer Maymo  VIII llibres de paper i 4 de pergamí

3. Isach Ravaya, VII llibres

4. Salamonet dez Mestre, III llibres de pergamí, II llibres de paper.

Hem d'anar a altres poblacions per tronar-hi veritables biblioteques. Per citar-ne algunes tenim:

A Santa Coloma de Queralt:

• Mosse Cabrit amb 70 llibres

• Salomó Atzarell amb 60 llibres.

A la Seu d'Urgell, on el rabí Bedoz deixa una amplia biblioteca amb "llibres de metges i d'ensenyament".

No sabem si tots els llibres de jueus de l’Aleixar serien  de negocis entre ells i  els gentils, oi si ni havien també de culte.

Hem vist també l’import que paga l’aljama de l’Aleixar com a impostos, 500 sous, molt o poc no ho sabem, ara bé Manuel Forcano ( ELS JUEUS CATALANS, Angle Editorial) en el seu treball sobre els jueus ens diu que l’aljama de Barcelona pagava 500 sous... i  també sabem que la de Tortosa  durant els quatre anys primers de domini cristià l’aljama restà exempta d’impostos; més tard acabà pagant-ne  2.000 sous... una xifra que  motivà una reclamació formal de les autoritats locals davant el rei.

A la vista d’això ens preguntem: què tenia l’aljama de l’Aleixar per tal que pagués el mateix que Barcelona? El seu terme no era massa extens, tenia els molins fariners que els àrabs havien deixat, tal vegada una agricultura estable, i pot-ser una de ramadera a través del Mas de Cabrers, (recordem que els ramats de cabres els van introduir els  mauritans a casa nostra) , però tot això no justificava aquest import.

També hi  ha una altra pregunta que sovint ens plantegem. Si Bertran de Castellet té una aportació important a la conquesta de Siurana, i el comte li dona a repoblar Reus, fent-lo castlà de Siurana, com és que no li dóna l’Aleixar que estava enmig dels dos llocs ?

No hi veiem altre resposta que a l’Aleixar hi hagués des de temps dels àrabs un nucli jueu prou considerable de jueus per tal que el comte és guardés per a ell aquesta terra. Recordem en aquest aspecte que fou el compte Barcelonès i Rei d’Aragó,  Alfons qui donà en l’any 1184 (per tant de la seva propietat) “tres parellades de terra a Ferran de l’Aleixar”

Hi ha referències publicades de com un jueu de l’Aleixar fa un préstec a Ramon Berenguer IV de 2.000 sous per a la conquesta de Tortosa, per tant seria al voltant del 1148.  . 

Sabem per diferents autors que aquest tipus d’operacions no sempre es pagaven en metàl·lic. Més aviat es donaven compensacions; per exemple a Tortosa  al ser conquerida es dóna al jueus  la zona de les drassanes envoltades de XVII torres per tal  hi habitin 60 famílies jueves de manera gratuïta i per quatre anys.  I així d’altres.

Però deixant el món de les suposicions, la realitat que observen a través dels llibres del jueus aleixarencs  durant el segle XIV  es que a través d’ells, l’Aleixar és converteix en un centre financer important.

El seu radi d’acció va molt més enllà de l’àmbit local, amb tota la riquesa que es genera a través de les seves masies i vila. Quasi bé una quarantena llarga de pobles  veïns acudeixen de forma regular al nostre mercat, apart de contractes  en llocs com Tamarit de la Llitera, La Seu d’Urgell o Girona, i noces amb persones d’Estelrich, avui Hostalric, Cervera, Falset i d’altres. També els veiem a través dels Inventaris, operacions de préstec amb persones d’altres poblacions. Els documents es registrarien a  les notaries respectives.

Dins aquest àmbit descrit no ens ha de passar per alt un fet  important que  ampliaria el negoci del comptat de Prades i l’Aleixar en gaudeix. Es produeix quan  els Entença es venen  les terres de Garcia, Les Pinyeres (avui El Masroig) i una masia del Lloà al rei. Aquest les incorpora al recent format Comtat de les Muntanyes  de Prades, capital Falset, obrint  les portes als negocis agrícoles i fluvials que generaven a través del rius Ebre i Siurana, direcció port de Tortosa.

I es aquí on hi  veiem a un grup de sis jueus aleixarencs fent uns dipòsits en garantia de mercaderies a les universitats (ajuntaments) de Garcia i Les Pinyeres  per import de 100  lliures ( 2.000 sous);  a Tortosa, el jueu Cazón Eliazer,  fa comandes al seu cunyat Vital de Tolosa de l’Aleixar pel mateix import (ops. 515 i 518 registrades el 20 i 21 d’abril de 1347). El riu és vida... i diners.

Falset com a capital, centralitzava bona part d’aquests  negocis. Això ho podem veure al estudiar les poblacions. A Falset, no es fan operacions de préstecs o comandes. A Falset es va a passar-hi comptes entre ells. I aquestes son de volums molt considerables, a la vegada que  es fan noces entre famílies poderoses.

Una mostra del que diem, la veiem el 26 de setembre de 1347, quan Maïr Boniac, jueu de l’Aleixar passa comptes amb Ferrer Maymó, de Falset (suposem es tracta del mateix Ferre Maymó de  l’Aleixar amb doble residència) per un import de 5.736 sous i 6 diners, provinents d’unes 50 cartes de dèbit. Aquesta és la més importat, però ni han d’altres.

En aquesta època hi havia call jueu a l’Aleixar?

Doncs tot indica que no. Des de Ramon Berenguer IV passant per Jaume I fins a Pere el Cerimoniós, en la gran majoria de pobles conquerits i repoblats els  jueus eren un més de la població, vivien entre cristians. A l’Aleixar ens  ho confirma el fet de trobar contractes de lloguer de  cases de cristians a jueus, quasi bé sempre envoltades de veïns cristians. Unes tenien davant seu “via pública” i en el algunes el ”murarum”  (la muralla que envoltava la població); d’altres, per les descripcions entenem estan en un carrer central, o  en l’actual carrer de l’Aigua (doc. 237 de 2 d’abril de 1346) en un préstec que Ferrer Maymó fa a Pere Rufat i esposa Maria per un import de 100 sous a pagar en dos anys... Acte seguit, Pere Rufat i esposa lloguen a Ferrer Maymó una casa amb celler i corral a dos anys per 60 sous a l’any qui  “comfrontatur cum -Bernardo Oreyla et cum quòndam Petri Plasentia...  in qui nos dictos coniuges, morati, et aliam domun quam habemos in vico vocato de l’Aygua" (carrer de l’Aigua); d’altres, van a viure al “vicus maioris” pagant quantitats de diners considerables. Mentre que per una casa amb corral i celler ubicada dins el que seria l’antic nucli àrab en paguen entre 12 i 15 sous a l’any, els que van a viure al carrer Major paguen entre 35 i 50 sous a l’any. També hi ha qui paga 14 lliures (280 sous per 3 anys) en un carrer no especificat.

Carrer de l'Aigua (amb regust medieval)

Dos exemples del que diem:

30 de gener de 1344. Guillem Vilar i esposa Ramona lloguen a Salamonet Dez Mestre -“..ad quatuor annos continue complendum quoddam hospitium nostrum quod  habemos franchum et cetera, in dito loco, in Vico Maiori, confrontatum cum heredibis de Pasqual Plaença, cum Pedtro Torner et cum via pública.” El lloguer es de 140 sous per un termini de quatre anys. Fixem-nos que hi ha dos veïns. Un a cada costat, al darrere no ni n’hi cap, el mur que envoltava la població?. Tal vegada...

13 de setembre de 1347.  Guillem Miquel i esposa Guillema, habitants de l’Aleixar lloguen a Ferrer Maymo, jueu de l’Aleixar casa “ad dos annos continue complendum ( ..) pretio centum solidos barchinoneses et cetera... hospitium cum puodam trocia corralli situm in diti loco, in Vico Maiori, afrontat nobis cum Petro Miquel et cum via pública...” La casa es lloga per dos anys al preu de 100 sous. Ferrer Maymó no para.

Carme Batlle, en els seu llibre sobre els jueus de La Seu d’Urgell, també n’és de la mateixa opinió en quan a la ubicació dels jueus en aquella aljama. Es a dir, que durant aquest període de temps, jueus i cristians eren veïns. 

Que després dels fets de 1391 la població jueva tingués que recloure’s en un espai tancat, tot pot ser. Però  això és molt lluny en els fets de l’època en que els nostres financers/comerciants fan de l’Aleixar un centre de negocis.

Tocant al Camí de Les Borges del Camp  prop del poble, mirant a l'Est i al fons el riu (elements característics  d'un cementiri jueu) hi tenim unes finques que la tradició oral les coneix com a "El Fossar dels Jueus"

Indumentaria jueva a l'Aleixar

El Concili Laterà IV (1215) sota el pontífex Inocenci III, obligava als jueus a no fer ostentació de vestimenta i portar un senyal o divisa distintiva damunt del vestit.

Eren obligats a dur una mena de capa que cobris tots la vestimenta en la que hi portarien una rodella damunt del cor, de quatre dits d’ample. Aquesta capa per homes no podia ser llistada, ni verda, ni vermella.

Indumentaria medieval amb capes llistades (Wikipedia)

Les dones eren obligades a portar “aldifara sobre les altres vestidures, així com ho fan les sarraïnes”, ni homes ni dones podien lluir joies, anells, etc. Disposicions que probablement s’acomplirien en llocs -i no tots- on els bisbes en fossin els senyor feudals. Vestir axis  els que anaven al pobles veïns a fer negocis i carregats de diners, hauria estat una temeritat i un reclam per els lladres.

Quan repassen la indumentària medieval aleixarenca (aportada al Ier. Congrés de Dansa Catalana d’Arrel Tradicional, Sant Cugat 1989, per J. Pàmies) l’aportació que allí s’hi va fer era en base als els Inventaris del Bens del jueus de l’Aleixar durant el segle XIV.

A l’estudiar-la veiem que era la mateixa que els cristians usaven. Es a dir: capes de diferents colors -algunes d’esquinçades-, gonelles, cotes (algunes de malla),  gramalles,  tabardet, mitges blaves, vermelles, inclús una dalmàcia  historiada, etc., junt a d’altres que denoten un cert status social. Em refereixo a “camises amb mànegues de seda”, tot un luxe. Les capes llistades, verdes, vermelles i blaves i  joies també hi son ben presents.

Un clar exemple de convivència durant el temps del present estudi.