L'Aleixar més antic

Josep Pàmies / Miguel Giribets

L’Aleixar, temps antic

Punt solsticial d'estiu a l'Aleixar

 Difícil és fa saber en quin moment  de la nostra història el ser humà va poblar la vall i les muntanyes que avui l’envolten. Unes  restes de ceràmica trobades a Rocanys,  Mas de l’Anguera, etc., ens porten a un temps que pot anar –segons el experts- més enllà del 8.000 anys d’antiguitat.

Restes de monuments funeraris, punts d’observació solar seguint els solsticis (Rocanys, Camp del Vent, Roques, etc.) tant a la sortida del sol com en l’ocàs, ens fan pensar en una societat amb prou coneixements, que més enllà de destinar la seva saviesa a l’agricultura recollia dades sobre els moviments astrals, fent-ne arxiu i prediccions futures.

Cal recordar que una vegada el ser humà domina el foc (per desgràcia seva feia milers que el coneix com a element destructor) la vida  dins les coves i les balmes pren una altra dimensió. Les converses per la nit al voltant del foc passarien de ser gestualitats i sons a mitjans de comunicació. Com més individus utilitzin el mateixos, més projectes es crearan i naixeran cultures que s’aniran establint en el llocs diferents.

 La alimentació amb productes emmagatzemats, fumats, etc., li serà de gran ajut en dies de turmentes que fins llavors el tenen atemorit, i se n’adona  que aquelles forces misterioses i fatídiques  que fins ara l’acompanyaven, dins la cova no tenien el mateix valor i que tot allò que passa dins  del seu entorn, en part es relaciona amb l’espai obert que la cúpula celeste li ofereix. La contemplació de la volta celeste provoca en l’home primitiu una experiència diríem religiosa; és la percepció de l’infinit i el transcedent, dels moviments d’uns astres que condicionent els esdeveniments a la Terra i  la vida quotidiana de les persones.

La necessitat de conèixer els moviments del sol es fa evident en el moment en que l'ésser humà passa a dependre del cicle agrari (quan sembrar, quan recollir la collita ...). Des del Neolític, quan l'home es fa agricultor, té la necessitat de mesurar el cicle del temps, observant el moviment del sol i dels astres. El sol descriu les mateixes òrbites any rere any i marca les estacions, el que  ens orienta per a fixar les dates de sembra i collita: al març comença la primavera, la Natura reneix i desapareixen els freds de l'hivern (equinocci de març); al juny venen els grans calors i el sol arriba a la seva plenitud (solstici de juny); al setembre s'acaba l'estiu i les temperatures van a la baixa (equinocci de setembre), i al desembre el sol pren nova força per començar un nou cicle agrari (solstici de desembre).

I així, uns individus començaren a fer seguiments. Es fixaren que el Sol es desplaçava sempre dins els mateixos arcs, mentre que la Lluna, descriu en un període d’uns 19 anys un arc molt més llarg: mentre ho fa s’amaga i coqueteja amb els astres provocant els eclipsis. Sap que si no hi ha lluna no hi haurà fecundació tant en el mon animal com en el vegetal i la gent de la tribu està més nerviosa del que és costum. Un fet, que el té preocupat i cal prendre mesures.

Contempla el meravellós espectacle que cada lluna plena li ofereix en el primer dia de pleniluni. Abans que el Sol s’amagui, ella està allí amb la mateixa grandària que el seu company. Junts emprenen el camí de la fecunditat a la Mare Terra. A partir d’aquí i no sabem com, totes les incidències de cada pleniluni seran anotades. Amb el temps descobrirà que son cícliques i que es repeteixen.

Anotarà també, quan torni a sortir el Sol per aquest punt solsticial (hivern o estiu), hauran passat 12 o 13 plenilunis. Que cada quatre vegades (anys per a nosaltres), siguin 12 siguin 13 hi hauran 50 llunacions, li caldrà corregir un dia i tornar començar. Anotarà també (ho veiem en les pintures rupestres) que cada dinou seguiments Sol i Lluna repeteixen les posicions amb el astres, l’únic que la Lluna s’ha desplaçat (avui ho sabem) uns 20º amunt o avall, segons sigui el seu moviment i aquí, compti per sols compti per llunes, hi han 235 plenilunis o siguin 6939 dies. Són els anomenats “anys Saros”. Amb el temps, la formació d’un “druida” serà d’uns 20 anys. Es a dir, haurà d’haver fet un seguiment a tot un cicle Saros.

Peça trobada a l'Aleixar. La línia superior té a  la marca  quarta una  línia llarga de separació. Quatre anys equivalents a 50 llunacions?

 Però hi ha més. Aquests referents Sol i Lluna són com ell i la seva parella. Tots donen vida, tenen dies de totes maneres i s’emboliquen en disputes que de vegades no porten en lloc. Sap també que sempre hi ha una estrella fixa i diverses constel·lacions que giren entorn d'ella (avui parlaríem de l'estrella Polar).

Aquests coneixements astronòmics, necessaris per a l’agricultura i la supervivència de l’home, són per això tan importants que es sacralitzen, formen part del sistema de creences de la Prehistoria. La Mare Terra i els astres són el que avui diríem les deïtats i es representen en coves, en llocs de seguiments solars i lunars mitjançant gravats, pintures, petroglifs, etcètera, en tants i tants llocs que encara avui podem admirar i estudiar.

Les coves, les balmes i les roques esdevindran les primeres universitats del ser humà. Dins d’elles, la parla, l’art, l’astronomia, la cuina, les matemàtiques (al posar ordre i numeració a les dades emmagatzemades), i els projectes aniran prenent volada.

 Si us agrada el tema, us puc recomanar els llibres de Rebullida, J.A.Belmonte, J.M. Espinel, Monteagudo –entre d’altres- que treballen amb molta amplitud aquesta part de la astronomia antiga.

UNA MOSTRA DE COM ES SEGUIEN EL CICLES SOLARS I LLUNARS EN LA PREHISTÒRIA

Reproducció d'una peça procedent de Tenerife. L'explicació que donen d'ella és una segell utilitzat pels pobles antics del lloc. Tot pot ser... com també pot ser un lloc on emmagatzemar informació astral.

  Vegem-ho:

 1er.  ens parla de quatre cercles externs, per tant, un seguiment del 4 cicles solars.

2òn.Tenim 1 triangle major. En el seu interior 49 de menors total 50. Tindríem aquí les llunacions o plenilunis dels quatre cicles.

 3er.En la línia base hi 13 triangles. Són les llunacions màximes d’un cicle ( 12 ó 13).

 4art.El 19 dels anys Saros el trobem sumant-hi s als anteriors els 6 següents de la fila superior, Ens situarem doncs, a l’eix del conjunt i tindrem aquí tot un cicle complert. Per a recordar en quina fase estaven dels 4 Saros, marcarien  el triangle superior central de la tercera línia, i així fins a completar el 4, es a dir 76 anys.

Restaria intacte el triangle central superior. Ell ens parla  de  LA DEIETAT suprema comentada abans. Fins aquí la part lunar... i la solar?, l’oblidarem...?

Rés més lluny. Aquesta és coneguda i representada –ja en aquell temps- mitjançant 33 símbols. A Stonehenge (2.400 anys a.n.e.)  per exemple,  la trobem en el cercle central amb  33 columnes. La primera ens  marca la sortida els Sol en els solstici d’estiu, la darrera el seu ocas... En altres creences, els 33  “anys de Déu”.

 En la peça que estudiem aquesta xifra, el 33, la trobarem començant a comptar per un cantó de  la base fins al final de la tercera línia.

Amador Rebullida en la seva obra ASTRONOMIA EN LAS ISLAS CANARIAS ANTERIOR AL SIGLO XV, ens diu que a  la cova pintada de Gàldar (a uns 30 kmts. de Las Palmas de Gran Canària), atribuïda als aborígens de l’illa, la decoració es feta amb triangles, uns negatius altres positius, cercles i espirals, representant tot el que aquí hem dit i més.

En els treballs que anirem publicant intentarem explicar-vos el seguiment dels solsticis a l’Aleixar, fa uns milers d’anys .....