L'Aleixar més antic
Josep Pàmies / Miguel Giribets


Solstici d'estiu a l'Aleixar

Comencem ara a estudiar aquells punts de referència que hem trobat dins la nostra població. És tracta de llocs des dels quals i mirant l’horitzó ens permeten seguir la sortida i ocàs solar des de cadascun del punts solsticials. Generalment, són conjunts de pedres amb obertures especials, posades de forma que la llum hi penetri per elles en el primer raig de llum del dia. De vegades també en trobem que ens marquen el zenit solar. 

Totes elles les anirem veient.

En el solstici d'estiu, el Sol es troba en la posició més septentrional (més al nord). Físicament, el solstici d'estiu correspon al moment en què l'eix de rotació de la Terra es troba més pròxim a la direcció Terra-Sol. Això s'esdevé entre els dies 20 i 21 del mes de juny. La data i l'hora exactes varien cada any .

A casa nostra els horaris previstos (Instituto Geográfico Nacional) pel present any 2015  referents a la ciutat de Tarragona  eren els següents:

Sortida: 4 hs. 22´

Ocàs. :  19 hs. 31’ Els horaris que en aquest treballs s’esmenten són sempre horaris solars.

El 21 de juny (solstici d’estiu) a l’Aleixar el sol surt 33º per damut de l’Est i es posa 32,6º per damunt de l’Oest.

El 22 de desembre (solstici d’hivern) a l’Aleixar el sol surt 30,8º per sota de l’Est i es posa 31,3º per sota de l’Oest.

Hem optat com a punt més alt que envolta i mira vers l’Aleixar. És tracta del Serret del Camp del Vent, una meravella de mirador sobre el que hom hi ha situat un punt geodèsic, malmetent bona part dels punts de referència que hi podien existir. Malgrat tot encara es poden observar al seu cim coses interessants.

La sortida que aquí posem és feta a les 4 hores 27 minuts, Tal vegada en el cim de Rocanys ens hi aproparíem més els 22’.

Aquest any 2015 la foto s’ha pres des del peu del Serret del Cisa, concretament a una finca fel Camp del Vent. És tracta d’una construcció lítica de forma angular per la part externa, com si hom volgués que tota la nova llum és centrés a passar per una obertura formada  en el vèrtex curosament estudiada.

Fixeu-vos en el dibuix que fa el primer raig se Sol al penetrar dins l’obertura preparada per l’ocasió:

Un bellesa de raig que sembla preparar una nova vida... 4hs, 57 ‘

En la foto següent  veurem que a més de la perfecció dels talls i col·locació de les pedres, en el centre hi ha una llosa plana que el Sol banya tímidament. Probablement era aquesta la intenció.. Moviments de l’eix de la terra? Uns moments més tard obtenint la foto següent:

5 hores i 7 minuts. El Sol tarda en arribar-hi

Deixem aqui la sortida del Sol per veure que més hi ha en el terme de l’Aleixar. Anirem a tocar del poble  a uns 3 km.  més avall, per a situar-nos en el Bosc de Baiona.  Podriem dir moltes coses d’aquest lloc, ara tant sols ens interessa la part que fou dedicada al tema que ens ocupa.

Dues grans pedres posades a tocar l’una de l’altra permeten veure a les 12 del migdia en el dia dels solstici  d’estiu aquesta meravella. El Sol les penetra de dalt a baix, sense que rés l’entorpexi per a recordar-nos que tot element viril fecunda quan aquest es troba en la màxima potència. Dia i hora semblan confirmar-ho.

21 de juny de 2014 a les 12 hores solars

I ara l’ocàs. El teníem guardar des de feia anys.

En el juliol del 2011 trobàrem al cim de Rocanys unes pedres ben curioses. Una cadira de pedra, als seus peus tres conjunts de pedres col·locades en posicions diferents ens indiquen on situar-nos si volem seguir l’ocàs ens el solsticis i els equinoccis. Si cap núvol ho impedeix val la pena anar-hi. Això sí, amb molta precaució ja que la nit és propera i els paisatge canvia radicalment.

Amb el peus ben col·locats esperarem el moment:

Els peus damunt les pedres... i

a esperar la foto........

 Aquí la tenim!:

Al cloure el dia, l'astre sembla voler adjuntar els dos cims. 19hs. 15'.

Hem de recordar que en molts  llocs com  els esmentats  la humanitat hi ha construït a través dels temps centres de culte, de reunió i/o de veneració. La culminació la trobem a Stonehenge, però resulta evident que un passeig pel nostre entorn també és alliçonador.

A les pedres habiten els avantpassats i, per tant, sòn la garantia de la fecundació dels camps i de les dones. “Queden encara avui en les creences populars europees alguns vestigis de la devoció als megàlits, roques o dòlmens, vestigis de les pràctiques de "fertilització" per contacte amb les pedres. Aquesta devoció és (...) bastant vaga; al cantó de Moutiers (Savoia), el poble sent cert temor religiós i piu respecte cap a la "Pedra Chevetta" (Pedra de l'Òliba), sobre la qual no sap sinó que protegeix al lloc i que mentre hi hagi ni el foc ni l'aigua podran fer-los cap mal. Al cantó de Sumène (departament del Gard), els pagesos tenen por als dòlmens i s'aparten d'ells. Les dones del cantó d'Annecy-sud resen un parenostre i una avemaria en passar al costat d'un munt de pedres denominat "el Mort". Temor que s'explica per la idea que hi ha algú allà enterrat. En aquesta mateixa regió, les dones s'agenollen i es senyen, llançant una pedreta més a un munt sota el qual es diu que està enterrat el cos d'un pelegrí assassinat o mort a conseqüència d'un despreniment de terra. A l'Àfrica trobem un costum semblant.” (Mercia Eliade, Tractat d'Història de les Religions vol. 1, Ed. Cristiandad). Prop de Carnac (França) les parelles que no tenien fills acudien durant la lluna plena a un menhir.

El megalitisme també té un caràcter funerari. La pedra “fixa” l’ànima del mort i així influeix sobre les forces de la natura per que la terra doni els seus fruits i les dones tinguin fills forts.

Una petita mostra de com alguns d’aquest llocs foren aprofitats en èpoques posteriors ens ho mostren una gran varietat de llocs on avui hi ha culte religiós. Sant Blai de l’Aleixar, per exemple?

Sant Blai. Façana N.E. orientada perfectament al Solstici d'estiu. Casualitat? No ho crec.

Els solsticis a diverses cultures

"Generalment els dies de solstici i de equinocci, sobretot les nits que els precedeixen (...) es consideren excepcionalment favorables" (Sociologia i Antropologia - Marcel Mauss). El solstici d'estiu s'ha cristianitzat amb la festa de Sant Joan i el d'hivern amb el naixement de Jesucrist. El solstici d'hivern és el retorn del sol: els dies s'allarguen i la fi de l'hivern està cada vegada més a prop. El solstici d'estiu marca el moment més potent de l'astre, amb més hores de brillantor; a partir d'aquest moment, la força sol va en declivi i per aquest motiu el solstici es celebra en pràcticament totes les cultures del món amb fogueres, que servirien per 'ajudar' a l'astre a mantenir el seu vigor en les òrbites cada dia més descendents que recorrerà en el propers sis mesos.

Els inques van esculpir al santuari de Ollantaytambo al déu Wiracocha: a l'alba del solstici d'estiu el sol il·lumina només el cap de l'estàtua (li desperta el coneixement), per després il·luminar tot el temple deixant en penombra la resta de la muntanya. Per als inques el solstici de l'estiu és la festa del sol o Inti-raymi i de la Mare Terra o Pachamama. També es commemora l'aparició de les Plèiades. Les festes començaven amb la invocació de l'Inca a la sortida del sol, aixecant els braços i dient: "Oh sol, envia'ns el teu calor i que el fred desaparegui. Oh sol!"

Els asteques tenien la Piràmide del Sol, a Teothiuacán, orientada a l'Est, en la què el sol es posava exactament enfront d'ella en els equinoccis. El temple maia del Déu Descendent de Tulúm permet que la llum del sol entre per una finestra en el solstici d'hivern. El mateix succeeix en la 'Casa del Governador' d'Uxmal. Des de la plaça de Uaxactún es pot observar l'anomenat 'Grup E', que consta de tres edificis que marquen la sortida del sol en els equinoccis (el central) i en els solsticis (els laterals).

En el temple egipci d'Isis en Dendera, del 700 a.n.e, està escrit que "Isis (Siri) brilla dins del seu temple el dia de l'Any Nou (22 de juny) i barreja la seva llum amb la del seu pare Ra (Sol) en l'horitzó ".

En Stonehenge, un menhir de més de 6 metres d'altura situat a l'exterior, marca la sortida del sol en el solstici d'estiu, si l'observador se situa en el centre del cercle de pedres. En el túmul de Newgrange, Irlanda, del IV mil·lenni a.n.e., el sol de l'alba del solstici d'hivern forma un raig de 24 m. de llarg a l'interior del recinte. A mesura que avança el raig va il·luminant una sèrie d'espirals gravades a la roca. A la tarda, el sol projecta un altre llamp al túmul de Dowth. Externsteine ​​és un santuari alemany des de la nit dels temps: una capella d'una ermita cristiana té una finestra rodona de 37,5 cm de diàmetre; la llum que entra per aquesta finestra a l'alba del solstici d'estiu projecta l'ombra d'un gnòmon de l'interior del recinte sobre un nínxol del mur oposat. A més, és gairebé obligat caure en el joc de paraules que "Externsteine" realment provingui de "sternsteine", és a dir, "pedres de les estrelles" (o "pedres que reflecteixen / reprodueixen les estrelles").

En Xochicalco, a Mèxic, en el solstici d'estiu, el sol penetra des del sostre i forma una ratlla de llum a l'interior. En una zona de gravats rupestres del canó del Chaco, Nou Mèxic, en el solstici d'estiu, el sol forma com una daga de llum just al centre d'una espiral gravada.

Per als celtes el solstici d'estiu és la festa del sol, associat a la seva Mare (la Terra), que està embarassada (la collita). Els celtes encenien fogueres per "donar-li més força" al sol.