L'Aleixar dins el mon de l'Islam.
Josep Pàmies i Miguel Giribets

Els musulmans a l'Aleixar

Abans del 714, a 3 anys de la seva entrada a la Península, els musulmans ja dominaven l'eix Tortosa-Lleida-Barcelona-Girona, havent penetrat per la via romana Saragossa-Pirineus, que fa el recorregut Saragossa-Osca-Lleida. En el 712-713 havien arribat a Narbona.

L'exèrcit musulmà era poc nombrós, el que confirma que van ser rebuts pacíficament com alliberadors per la població local, farta del domini visigòtic, com així figura en la 'Crònica del moro Rasis': “Las gentes que morrauan en estos castillos fizieron pleytesia con los moros e fincaron en sus castillos e los moros sin contienda”. No obstant això, hi va haver algunes excepcions: es van resistir amb les armes Tarragona, Empúries i Terrassa, seus episcopals i ciutats ben emmurallades, on hi havia una certa estructura administrativa i militar dirigides pels bisbes corresponents, que perdrien la seva situació de privilegi si eren conquistats per un poble amb una religió diferent. Aquestes localitats van ser arrasades pels musulmans. Mentre la zona costanera entre Tarragona i Tortosa va ser conquerida l'any 714, el Baix Camp va trigar dos anys més.

Normalment, els musulmans arribaven a acords amb els dirigents cristians, en els que respectaven les seves propietats però els exigien un impost. Tant els cristians com els jueus era considerats com "protegits de l'Islam", ja que pertanyien a la mateixa "religió del llibre" que els musulmans, i podien conservar la seva religió i temples. Amb el temps, la majoria de la població cristiana es va anar islamitzant i canviant de religió; a banda de motius espirituals, l'hegemonia cultural i ideològica àrab i el no pagar impostos podien ser causes molt poderoses. Per aquest últim motiu, les aristocràcies locals van ser les primeres a canviar de creença. Durant el segle VIII ja el 16% de la comunitat cristiana s'havia convertit a l'Islam, xifra que va arribar al 40% al segle IX i al 50% en el segle següent. “Van subsistir algunes comunitats de cristians més o menys arabitzats en els seus hàbits de comportament externs. Eren els anomenats mossàrabs, de l’àrab musta’rib, “arabitzat”, que residien majorment en àrees rurals i muntanyenques (Pirineu, Penedès, Priorat, serra de Prades, Montsant, etc.) perquè defugien de residir en les ciutats, institucionalment islamitzades de dels inicis de la instal·lació dels musulmans i convertides en potencials focus de persecució a partir de mitjan del segle X, després de les revoltes mossàrabs produïdes al llarg del segle X en diversos indrets de l’Al-Andalus.” (Balañà P., L’Islam a Catalunya, Editor Rafael Dalmau)

(Font: Balañà P., L’Islam a Catalunya, Editor Rafael Dalmau)

El castell àrab de Siurana dominava àmplies zones del que avui és el Baix Camp, Priorat i Conca de Barberà. La bona organització defensiva i administrativa de Siurana ho testifica el fet que va ser l'últim reducte conquerit pels cristians, el 1153, per Ramon Berenguer IV, que va haver d'enviar quatre exèrcits per rutes diferents per conquerir el castell musulmà.

Pel que fa a l'Aleixar, es coneix la llegenda que els cristians de la localitat van fugir a les muntanyes perseguits pels musulmans. Es van detenir a la zona d'Els Rocanys, on van ser derrotats després d'una gran batalla amb les tropes que manava Al-Eixem, de qui vindria el nom d'Al-Eixar per a la comunitat musulmana que es va assentar a la nostra vila. 

Més versemblant sembla la llegenda del Coll de la Batalla en els temps de l'ofensiva del regnes cristians al segle XII: aquí tindria lloc una tremenda batalla entre cristians i musulmans -un punt de gran valor estratègic- amb una victòria dels primers que els va permetre el pas als accessos a les muntanyes de Prades i Siurana.

Al voltant de Siurana es van estructurar una sèrie de nuclis de població, entre ells l'Aleixar. Per a això, la nostra vila va tenir també un centre fortificat o Ràpita (recordem que avui tenim un carrer anomenat “Baixada de la Ràpita”) per defensar l'entrada a la vall que dóna pas a l'accés a la Mussara, Prades i Siurana. Al Coll de l'Alforja, vinculat a l'Aleixar, també hi havia una petita fortificació. La nostra vila, doncs, complia una funció estratègica rellevant, pel que havia d'estar ben protegida.

Siurana de Prades era una avançada islàmica que, ara per via terrestre, també permetia l’accés des de Tortosa a Lleida. En aquesta línia, el paper estratègic del Francolí, eix de la Conca de Barberà, per on antigament passava la calçada romana Lleida-Tarragona, restava subratllat per un seguit de torres de guaita. Aquí, en primera línia, hi havia les poblacions dependents de Siurana: la Morera de Montsant, Albarca, Ulldemolins, Prades, Alforja, la Mussara, l’Albiol i l'Aleixar.

La mateixa ciutat de Tarragona i el seu entorn tenien un gran valor estratègic, doncs aquí es trobaven les calçades romanes que venien de Saragossa-Osca-Lleida amb la Via Augusta, la calçada que venia per la costa des de les terres del sud i travessava els Pirineus. Amb la conquesta de Barcelona i Girona pels cristians, la ciutat va quedar com a zona de frontera, i això explica que, per motius de seguretat, el centre del domini musulmà fos Tortosa i no Tarragona. A Tortosa hi havia un governador, el mateix que a Lleida; ambdues regions van dependre durant molt temps de Saragossa (encara que la regio de Tortosa va dependre també de València) i d'aquesta manera els musulmans controlaven tot el vall de l'Ebre.

“El poder central, perseguint la submissió dels dirigents islàmics de la Frontera Superior, canviaria des de aleshores els governadors locals amb molta freqüència, encara que alguns recuperaven de tant en tant la dignitat, passaven d’exercir-la d’una ciutat a l’altra de propera, o fins i tot, aconseguien de trametre el càrrec per herència. El mateix any 929, quan Abd al-Rahman III va proclamar-se califa, en van ser nomenats, amb evidents poders militars i administratiu-fiscals, per a tres classes de circumscripcions “obedients”  (ta’a, pl. tauaii): cores o districtes, com ara València, de la qual va dependre algunes vegades Tortosa; ciutats amb els seus termes rurals (hauz, pl.ahuaz); i ciutats amb la seva parcel·la de frontera, com Tortosa “l’extrema del país islàmic” (qasiyat balad al-Islam), confiada a Utman ibn Ibaid al-Alah ibn Muhammad ibn Abi Abda. Aquesta ciutat, segons que sembla, havia quedat al marge de les lluites familiars, clàniques o tribals; hi governaria un “incondicional” dels omeies cordovesos, sense lligams amb la demarcació que rebia. (...)

(Font: Balañà P., L’Islam a Catalunya, Editor Rafael Dalmau)

"La zona de Tortosa va ser controlada ben aviat per antics clients amirides de la família d-al-Mansur que havien ocupat càrrecs rellevants dins l’administració cordovesa durant l’ùltim terç dels segle X. (...)

"L’any 1059, Nabil [de Tortosa] va ser derrotat i destronat per Banu Hud Ahmad I de Saragossa que, d’aquesta manera, aconseguia la reunificació de la citada unitat de les terres islàmiques de la vall de l’Ebre, des de Tudela fins la Mediterrània. (...)

"Ambdues taifes, la de Lleida i la de Tortosa, com tota la resta de les andalusines, fossin àrabs o berebers, es van desenvolupar en una flagrant contradicció. Per un costat van manifestar un riquesa intel·lectual, constructiva i artística de gran altura gràcies a la immigració d’una part important de les elits residents abans a Còrdova (...) Per l’altre, la seva militarització creixent passava per una subordinació endèmica respecte als estats cristians veïns. Els pagaments de pàries, generalitzat a partir de mitjans del segle XI, van arribar a enfrontar entre si els diversos sobirans taifals per la contractació de mercenaris que lluitessin al seu servei, i, els seus súbdits islàmics, amb les respectives autoritats locals a causa de l’augment i diversificació d’impostos nous (magarim), il·legals segons la llei coránica. (...)

"Tortosa va pagar pàries molt aviat al comte de Barcelona, ja a mitjan del segle X, procedents de les “ràfiques” –peatges- del seu port. (...)

"La decadència de les taifes de Lleida i Tortosa, a més d’aquesta dependència dels veïns cristians, va ser accelerada per motius interns. Un d’ells (...) consistí en el descontentament econòmic, social i religiós dels súbdits de les taifes, que, per exemple, es veien forçats a allotjar les tropes mercenàries cristianes dins de les seves ciutats. (...) La convivència entre els diversos grups es va fer difícil i va aparèixer la intolerància envers els jueus, que havien exercit funcions destacades en les administracions central i local durant el califat, i que en temps de les taifes havien desenvolupat les tasques de  recaptadors d’impostos. (...)

"Tortosa es lliuraria [als almoràvits] el 1099 i Lleida el 1102. La paradoxa del triomf almoràvit al Xarq al-Andalus rau en el fet que la mateixa població que havia expulsat als berebers protegits per al-Mansur, rebria al final del segle XI una nova onada de berebers en qualitat d’alliberadors, sense adonar-se que això significava l’acceptació d’un domini polític forani i, a la llarga, el retorn a una fiscalia sobrecarregada i il·legal des del punt de vista de l’ortodoxia islàmica. (...)

La Península a començament del segle XI

 "[Els almoràvits] es van caracteritzar per alguns trets d’adaptació distintiva, com ara l’edificació de fortificacions-refugis enfront dels poblaments característics dels berebers de la primera onada. També l’auge renovat de les ràpites –d’on van prendre els seu nom els almoràvits, al-murabitún, “els que viuen en ràpites”-, entesos fins i tot com a elements configuradors d’una nova administració “comarcal” del territori, ha estat atribuït a aquesta època." (Balañà P., L’Islam a Catalunya, Editor Rafael Dalmau)

L'Aleixar va rebre una gran aportació de població berber, al igual que gran part de Catalunya. La seva fundació com a nucli de població estable va haver de succeir entre la segona meitat del segle VIII i el primer terç del segle XII. És així que l'activitat ramadera en l'Aleixar va haver de ser important, ja que els berbers eren ramaders, destacant en la cria de cabres (ens ve a la memòria el nom del poblat de Mascabrers), enfront de la cria de camells pròpia dels àrabs. A la toponímia ha quedat el reflex d'aquesta important activitat econòmica: Camp de les Vaques, Els Prats i Els Corrals.

La població d'origen iemenita va tenir també una paper de primer ordre en terres catalanes. “Sembla que en terres catalanes, com a la resta de la Frontera Superior, hi van predominar el iemenites, enemics tradicionals dels omeies, que eren àrabs del nord, contra els quals es van enfrontar al llarg de quasi tot el segle VIII. Fins i tot (...) hom ha volgut justificar el seu predomini numèric sobre els berebers per la manca de ressó de la revolta d’aquests darrers a les nostres terres l’any 740. (...) Algunes particularitats dels arabismes incorporats al català que afecten tant a la fonètica como a la morfologia dels mots, afavoreixen la hipòtesi històrica d’un predomini local dels àrabs iemenites sobre els caissites.” (Balañà P., L’Islam a Catalunya, Editor Rafael Dalmau)

La frontera es va estabilitzar al segle IX, després de la conquesta pels cristians de Girona (785) i Barcelona (801). Finalment, la conquesta de Siurana al 1153 va marcar el principi de la fi de l'Aleixar musulmà. P. Balañà estableix la següent cronologia:

-      * 1140, en terres catalanes únicament resistien les ciutats de Lleida i Tortosa i algunes fortificacions imponents, como ara Miravet, Siurana de Prades i Escornalbou.

-      * 1148, el 30 de desembre capitulava la suda de la ciutat [de Tortosa]

-       *1149, el governador de Lleida, al-Muzaffar, va lliurar la ciutat [de Lleida] als comptes Ramon Berenguer IV i Ermengol VI d’Urgell

-      * Les submissions de les guarnicions de la Serra de Prades –amb el bastió de Siurana- i del castell de Miravet, són datades tradicionalment del 29 d’abril i del 24 d’agost del 1153. I aquest mateix any es devien sotmetre els defensors d’Escornalbou.

-       * Sembla que la majoria dels musulmans antigament residents en el Principat van emigrar vers al-Andalus. Els que s’hi quedaren (...) si es convertien al cristianisme, esdevenien ‘moriscos’.

-      *  Segons el pacte atorgat als musulmans tortosins pel comte Ramon Berenguer IV, havien d’abandonar la suda peró mantenien les seves pròpies magistratures (sahib al madina, qadí, al-faqih) per l’administració de les comunitats que formaven, les anomenades aljames (al-jama’a) i conservaven les mesquites. A la major part de les antigues poblacions musulmanes, després de l’any de termini que els cristians els donaven per abandonar les seves propietats immobiliàries al nucli antic, els vençuts van rebre assignacions d’espais nous als ravals.

-       * El breu període almoràvit no havia deixat massa bon record entre els habitants contemporanis de les terres catalanes, tant musulmans com a cristians; aquí mai no hi havia hagut taifes de berebers.

-       * La política dels vencedors [cristians], en un termini no massa llarg, va consistir clarament en una deliberada i sistemàtica repressió mitjançant l’esclavisme, la captivitat i l’espoli de tots els béns dels vençuts. 

Com herència musulmana tenim l'activitat ramadera, els molins, la toponímia (ràpita, ravals), la figura medieval del mostassaf (funcionari municipal que s'ocupava de la bona pràctica de la compra-venda d'aliments i altres productes, així com de la neteja i sanitat dels carrers) o la celebració de mercat.

Foto actual d'un ramat de cabres a l'Aleixar, una tradició que es remunta a més de 1.000 anys quan la població berber vivia a la nostra vila.

Personatges musulmans a les nostres terres

P. Balañà ens parla d'Abú-l-Abbàs Àhman ibn Muhàmmad ibn Hudàil al-Ansarí, un cadí (governador-jutge d'un territori) de Xibràna o Xabràna (Siurana), i d'un escriptor amb el gentilici d'al-Xabraní (el de Siurana).