L'Aleixar dins el mon de l'Islam
La influència àrab al Baix Camp
Pere Balañà i
Abadia
Editat a 'L’Aleixar 8é
centenari 1184-1984. Recull d’activitats'
(…) No és gaire freqüent, en terres
catalanes, de parlar d’un tema tan específic com és la influència islàmica a
les nostres contrades. Més aviat les institucions “oficials” no se senten
especialment atretes per una qüestió que pot pertocar les seves arrels
aràbigues, rebutjades aneu a saber per quines raons estranyes! Aquest no ha
estat el cas de l’Aleixar (...) on, des de el primer moment, tothom ha comprés
y acceptat que el poble té una ascendència sarraïna, i ningú se’n fa creus.
Personalment, aquesta postura m’agrada molt atès que, a la major part de la
Catalunya Nova, despectivament, quan d’alguna cosa no se’n pot donar una raó
històrica convincent, hom conclou que “Això es cosa dels moros!” Aquí i ara, em
fa tot l’efecte que no succeeix això darrer.
(...) Per començar, em centraré sobretot
en el cas del poble i de la comarca. Amb il.lusió, per al Baix Camp, he preparat
un mapa (el trobareu més endavant), inèdit fins ara, que em donarà peu per a
parlar de la importància estratègica del Baix Camp durant la dominació islàmica
de Catalunya. Tanmateix, abans d’explicar aquest mapa (...) hauria de parla un
xic de la situació general dels musulmans a Catalunya: quan hi van arribar, com
varen establir-s’hi, quin tipus de pobladors van venir, quina mena d’economia
van dur a terme, quin caràcter va tenir la seva administració; en resum, haig
de plantejar prèviament tota una munió de temes realment complicats.
Començaré per la cronologia dels fets, que
tal vegada sigui a hores d’ara l’aspecte més ben conegut.
(...) Avui sabem amb precisió que
Catalunya, i sobretot l’eix Lleida-Tortosa-Barcelona-Girona, foren conquerits
efectivament vers l’any 714 com a màxim, o sigui, gairebé immediatament després
de l’arribada dels musulmans a la península ibèrica. Sembla que les hosts
depenents de Musà ibn Nusayr (de qui ve l’expressió “el moro Mussa”) havien
arribar a Barcelona ja l’any 714, segons es dedueix d’una crònica molt antiga,
l’anomenada “Crònica mossàrab del 754”, que només explica els fets esdevinguts
entre la data de l’aribada dels invasors (710) y l’any 754 i que, per tant, es
tracta d’una crònica força fiable per la proximitat temporal als fets que
narra. Aixì, en definitiva, una idea que podem admetre com a fixada des d’ara
és que Catalunya fou sotmesa vers l’any 714 com a màxim.
Ara, basabt.me ne el mapa, explicaré com
van arribar els àrabs al nostre país. És evident que ells van seguir un
itinerari preexistent, que no van inventar-se de nous, perquè les vies
principals de comunicació ja havien estat establertes pels romans, genis de
l’estratègia militar que havien traçat un mínim de 32 vies bàsiques,
perfectament conegudes gràcies a diversos documents. Tal vegada la via més
important era l’anomenada “Via Augusta”, que entrava a la península per Coll de
Pertús, baixava per Barcelona i Tarragona cap a Cartagena, des d’on es desviava
a les terres interiors i desembocava a Càdis. Aquesta vies permetia als roman
dominar quasi total la península.
Aquesta via era la principal, però al seu
costat n’hi havia una altra que des de les terres litorals catalanes enfilava
capa a l’interior de la meseta, i és la via que més ens interessa ara i aquí
perquè, desviant-se a Tarragona de la Via Augusta, passava per Valls, pel Coll
de la Riba, per Vilaverd (...), també passava per Montblanc i per Vimbodí
–poble clarament islàmic, talment com Vinaixa-, per Les Borges (“les torres”)
Blanques (Les Borges del Camp són, doncs, les “torres” del Camp), per Juneda y
arribava a Lleida. Des d’aquesta ciutat, desviant-se del traçat de les
carreteres actuals, la via romana ascendia cap a Osca, des d’on enllaçava amb
Saragossa d’una banda i amb Pamplona d’un altra.
Doncs bé, per entendre’ns, els musulmans
seguiren el camí invers: procedents del sud, des de Toledo anaren a Saragossa,
Osca i Lleida. Ocuparen Catalunya, per tant, tot seguint la via
Lleida-Tarragona-Pirineus. No es tractava d’un exèrcit massa nombrós i no
pretenien d’establir aleshores assentaments de població: allò que convenia era
vèncer els cabdills gots (o pactar amb ells).
(...) Si retornem a la interpretació del
mapa, la via romana de Lleida a Tarragona, és a dir, l’itinerari 1ª, ja és
esmentat en el text llatí antic dit “itinerari d’Antoni”, on consta amb el
número XXXII. Tenia una variant en funció del perill que pogués haver-hi al
voltant del riu Francolí. Si aquest era dominar per l’enemic, el camí aleshores
es desviava per Alcover i Reus. Cal comprendre que en aquell temps els rius
feien la funció de fronteres naturals possiblement amb més intensitat que els
sistemes muntanyencs.
Què passà amb l’Aleixar? Perquè els musulmans havien sobrepassat Tarragona, Barcelona i Girona, però els territoris situats entre Tarragona i Tortosa no devien ser conquerits en aquesta primera expedició de 713-714. Mussà ibn Nusayr i el seu lloctinent Tariq ibn Ziyad foren cridats pel califa de Damasc a fi de que restessin comptes dels seus fets (715) i sembla que fou el governador que exercí entre els anys 716 i 718 qui va sotmetre el territori de l’actual Baix Camp. Segurament el poble de l’Aleixar encara no existia llavors, atès que el seu naixement implicava unes certes condicions de seguretat i de tranquil·litat.
Què passà amb l’Aleixar? Perquè els musulmans havien sobrepassat Tarragona, Barcelona i Girona, però els territoris situats entre Tarragona i Tortosa no devien ser conquerits en aquesta primera expedició de 713-714. Mussà ibn Nusayr i el seu lloctinent Tariq ibn Ziyad foren cridats pel califa de Damasc a fi de que restessin comptes dels seus fets (715) i sembla que fou el governador que exercí entre els anys 716 i 718 qui va sotmetre el territori de l’actual Baix Camp. Segurament el poble de l’Aleixar encara no existia llavors, atès que el seu naixement implicava unes certes condicions de seguretat i de tranquil·litat.
Per això hem de preguntar-nos: què
necessiten els musulmans per a començar a establir-se pacíficament a les terres
que han anat conquerint? Doncs necessiten fronteres estables i pau; la població
no ocupa les terres frontereres si no
sap que hom ha establert unes determinades guarnicions que els protegiran. O
sia, que fins que no ha nascut una xarxa de fortificacions, no comencen a
produir-se els establiments de poblacions de fundació islàmica. Pel que pertoca
a l’Aleixar, quina devia ser la fortalesa que protegia el poble, que assegurava
la seva tranquil·litat i permetia de començar les tasques de producció
econòmica? No tinc cap mena de dubte a creure que, segons que ens mostra el
mapa, devia ser el castell de Siurana. Aquest, degut a la seva situació estratègica
(si us fixeu, podeu comprovar que és molt ben protegit per tres elements
orogràfics naturalment encimbellats: les serres de Prades, del Montsant i de La
Mussara), esdevenia d’accés molt difícil la qual característica, a més, explica
perquè fou el darrer reducte islàmic (fou conquerit l’any 1153) en terres
catalanes. Ramon Berenguer IV va haver d’enviar-hi quatre exercits distints per
tal que, seguint quatre vies de penetració diferents, poguessin arribar al cim
del castell.
Per això podem pensar que Siurana fou el
nucli del qual hom va a començar a fer dependre tot un reguitzell de fundacions
de tipus agrari i ramader que van poblar el territori. I també que, en aquest
cas, tot seguit aparegué un indret estratègic vinculat a l’Aleixar, el Colll de
l’Alforja. Aquí els musulmans hi erigiren un castell més reduït o una torre de
guaita de la qual, alhora, van dependre
una munió de petites localitats. Jo crec que l’Aleixar n’era una i, al meu
entendre, el procés de naixement del poble deu respondre històricament a les
fites que acabo de col·locar, aproximadament.
Ara hauríem d’intentar esbrinar el moment
cronològic de la fundació del poble. I en aquest sentit, simbòlicament, trobo
perfecte que hàgiu volgut celebrar el VIIIé centenari de la fundació del poble
tot basant-vos en existència documental sobre la repoblació de l’Aleixar el
1184. Però jo haig de donar-vos entenent que el lloc ja existia, a part que,
com ja vaig comentar en un article, conservem documents que parlen de la
població que daten ja de l’any 1158. En
el camp de la història parlem quan intentem de limitar un fet històric poc
precís cronològicament, d’un terme post
quam (“després de...”) i d’un límit ante
quem (“abans de...”) entre els quals aquell esdeveniment ha d’haver
transcorregut. Quant al naixement de l’Aleixar, el terme post quam, al meu parer, ha d’ésser segurament posterior a l’any
756, perquè es en aquesta data quan l’emir Abd al-Rahman I assoleix la unitat
política d’Al Andalus tot instal·lant-hi una pau que devia favorejar
l’assentament de musulmans immigrats. A més, sabem que pels volts de l’any 740
es produí una rebel·lió berber (i no hi ha cap mena de dubte que els musulmans
establerts a les terres catalanes foren majoritàriament d’aquest grup ètnic),
amb què una gran part dels revoltats decidiren de retornar a la seva llar
africana.
Aleshores, suposant amb una relativa
certesa, que ve donada fins i tot per l’ètim del nom del poble, que aquest fou
fundat pels berbers, podem creure que l’Aleixar va erigir-se en població concentrada
entre la segona meitat del segle VIII y el primer terç del segle XII, moment de
notable allau nord-africà coincident amb el moviment almoràvit. L’Aleixar, nom
que significa un hàbitat concentrat en què les cabanes predominen sobre les
tendes i les cases construïdes, i en què hom practica sobretot la ramaderia, a
pesar de ser un topònim aràbic fa referència a la forma típica de les
comunitats ramaderes berbers, on les cabres i els béns substitueixen els
camells dels nòmades àrabs. En definitiva, doncs, l’Aleixar sorgí com un aduar
aixecat per pobladors berbers en un moment indeterminat situat entre les dates
extremes que he assenyalat abans.
(...) Les Haymes berbers: Aquesta mena de tendes són emprades pels berbers
ramaders nòmades del nord d’Africa, els quals les traslladen en funció de les
necessitats dels pasturatges. Històricament, a l’Aleixar els berbers s’hi van
instal·lar definitivament, per la qual cosa, al costat de cabanes de fang molt
primitives devia haver-hi també construccions més sòlides, arrenglades al llarg
d’un cercle que servia per a tancar el bestiar. Amb aquest hom practicava la
transhumància seguint unes carrerades ancestrals, que menaven cap a les
pastures d’estiu, localitzades vers la Vall d’Aran, l’àrea del Montsec i les valls
d’Andorra i de la Cerdanya. I, encara que la conquesta de Barcelona l’any 801
posà en mans cristianes el territori de la Catalunya Vella, la transhumància
berber en direcció als Pirineus devia prosseguir fins ben entrat el segle XI.
Tanmateix, tant els cristians com els
musulmans, arran de la represa de Girona (785) i de Barcelona (801), van tenir
molt d’interès a fixar clarament les fronteres o “marques” que delimitaven
llurs respectius territoris. Quan la frontera s’estabilitza, aproximadament al
segle IX, per tant, és quan la possibilitat de pobles com l’Aleixar assoleixen
més garanties de persistència. D’altra banda, des de l’òptica islàmica, també
tenim documentada una notable berberització en temps del Califat de Còrdova
(segle X), afavorida pel reclutament de les milícies sarraïnes duta a terme per
al-Mansur i els líders que van succeir-lo.
Aixì, i per enllestir aquest primer punt
concret sobre la cronologia de l’Aleixar, jo gosaria dir que el 1984 celebrem
el VIIIé centenari de la seva “Repoblació”, però que la fundació real del poble
podria datar-se amb més precisió entre el darrer quart del segle X i el final del XI, o sia, entre el 975 y el
1100, més o menys. Els berbers que (...) s’establiren a l’Aleixar vivint de la
ramaderia, permeten parlar, doncs, amb moltes probabilitats d’encert, d’un
l’Aleixar pràcticament mil·lenari.
Un cop assentats en aquest indret, els
habitants es beneficiaren de la situació estratègica i ben protegida de
l’entorn. En efecte, si observeu novament el mapa annex, veureu que, ultra la
via ja comentada Lleida-Tarragona pel coll de la Riba, també ja d’època romana,
coneixem l’existència d’una variant que passava per Riudecols, el Coll de la
Teixeta i Falset. Un cop aquí, en temps de molt perill i poca pressa no costa gens
d’admetre que la via fluvial de l’Ebre i del Segre també conduïa de Tarragona a
Lleida. Però un itinerari documentat igualment, que de Falset, per Gratallops,
Cabassers, Margalef, El Vilosell i l’Albi, arribava a Lleida tot unint-se al
camí principal, devia ser molt usat pels musulmans, atès que la major part dels
topònims que hi apareixen són aràbics i, a més, tenint en compte que seguint
aquest camí s’estalviaven les dificultats orogràfiques del Montsant i de la
serra de Prades, aleshores tornem a comprovar la situació privilegiada de
l’Aleixar, al bell mig del sistema defensiu i de comunicacions.
(...) Al quadre que determinen Tarragona,
Montblanc, l’enllaç dels dos itineraris a l’alçada de l’Albi o Vinaixa, i
Falset, fou un espai privilegiat en temps islàmics. Els camins eren segurs
perquè s’havien erigit talaies i castells. L’espai interior restava tranquil i
favorejava el desenvolupament de les activitats econòmiques. L’Aleixar, dins de
la zona definida suara, va gaudir de prosperitat i seguretat. La seva
reconquesta tardana, propera a la de Siurana (1153), ens ho confirma a
bastament, a manca d’una documentació que no ens ha pervingut per diverses
raons.
(...) Voldria destacar l’herència que els
musulmans van deixar al Camp de Tarragona en relació , sobretot, a la vida
econòmica. No hi ha dubte que alguns pràctiques ramaderes, la institució del
mostassaf, alguns costums referents a la celebració dels mercats, etc., són un
llegat d’aquests pobladors dels quals, al menys en part, encara som descendents.
No hay comentarios:
Publicar un comentario