L'Aleixar dins el mon de l'Islam.

Josep Pàmies i Miguel Giribets

L'Aleixar dins el mon de l'Islam

Diferents estudiosos han situat el topònim l’ALEIXAR amb arrels del món àrab. Per uns el “fertilíssim”, per altres “cabanes de ramaders”. No els discutirem; personalment em quedo amb La Lleixa, un mot molt de casa com a provinent de la donació d’Alfons Ier. al seu súbdit Ferràn. 

Ara bé, per a situar-nos dins el mon àrab –entenc- ens anirà bé el  centrar-nos  en estudiar la vila a partir del que un islamista de renom. Pere Balanyà i Abadia ha publicat el seu llibre L’ISLAM A CATALUNYA (segles VIII-XII) en que aporta dades més que suficients per tal que a través de les seves recerques nosaltres anem reconstruïnt el que probablement seria la nostra vila a partir des de l'estada dels àrabs fins l’arribada del nous propietaris, els cristians.

Som conscients que el nostre treball es veurà molt enriquit  quan d’una manera científica  es faci una valoració del Patrimoni Arquitectònic Medieval de l’Aleixar, amb tota la riquesa àrab, jueva i cristiana. Tasca proposada a les autoritats locals en febrer de 2014.

COMENCEM doncs.

L'activitat principal de l'Aleixar musulmà seria la ramaderia. “Cal parlar dels assentaments dedicats principalment a la ramaderia, testimoniada almenys per la toponímia i vinculats a una forma de vida  ancestral practicada pels berebers a les seves àrees d’origen i també en instal·lar-se a la Frontera Superior. És el cas de l’Aleixar i de Lleixares (Tivissa), corresponents tant a propietats rurals en forma de poblats de cabanes de pastors com a les terres muntanyenques en què pasturaven lliurament els ramats. Se sap que en els jíxar que donaren origen als topònims, anomenats màxjar a altres zona d’al-Andalus, els musulmans practicaven la cria d’animals, imprescindibles en una societat que es desplaçava sobre bestiar equí, que utilitzava bèsties de càrrega (dauàbb) per al transport de tota classe de mercaderies i que necessitava les pells per a la fabricació del calçat i altres articles usuals. (...) La relació d’aquesta economia pecuària, en la seva vessant transhumant, amb les carrerades que des de la vall de l’Ebre duien a les pastures del pre-Pirineu ha estat rastrejada intensament en els darrers cinquanta anys.” (Balañà P., L’Islam a Catalunya, Editor Rafael Dalmau)

Per l’autor sabem que “El tipus principal de fortificació (àrab) era l’anomena’t castell rural, constituïa l’expressió bàsica, fragmentada en comunitats camperoles relativament autònomes, les  alqueries" (pàg. 67) per a dir-nos més en endavant que “l’alqueria disposava d’un pou comú (en el nostre cas no ho creiem necessari, per la proximitat de les aigües fluvials) i a vegades d’una Ràpita inclosa dins els seus termes. Aixo explicaria el descobriment cada vegada més freqüent del topònim".

Aquest és el texte de P. Balañà: "Per al cas del territori andalusí tagarí, hom ha suggerit que cada alqueria era formada per quatre o més habitatges encerclats conjuntament per a la seva defensa. Però altres investigadors opinen que constaven d’un conjunt homogeni d’almenys deu cases i terres, fins a algunes desenes de cases com a molt, i que, normalment, no disposaven de defenses pròpies, sinó que depenien bé dels castells bé de les ciutats. La propietat d’una alqueria, en mans d’homes lliures, podia ser individual o col·lectiva, i en aquest cas acostumava a dur el nom clànic del grup al que pertanyia. La seva gestió era competència d’un consell (jama’a) format per un alcaid, el mateix governador militar del castell veí, un visir (uazir) o governador civil, un jutge o cadí (faqíh) encarregat d’interpretar la llei alcorànica i també les consuetudinàries, i un grup d’ancians (xuiuh) escollits entre les personalitats influents de la comarca. (...) L’alqueria disposava d’un pou comú i. A vegades, d’una ràpita inclosa en els seus termes. Això explicaria el descobriment cada vegada més freqüent del topònim “ràpita” en la documentació local de Catalunya (...). Les alqueries, agrupades en grups d’unes vint entorn d’una fortificació important, constituïen un districte rural –juz, iqlim- inclòs dins una circumscripció administrativa més amplia. (...) Podem pensar que ocupaven una superfície variable entre por menys de cent hectàrees i un màxim de sis-centes, incloses les terres de secà i les zones no cultivables".

Quedem-nos doncs amb aquest mots: Castell rural (tant podria ser Siurana com l’Albiol), alqueries i ràpites i passem a estudiar aquelles senyals i formes identitàries en l’arquitectura àrab, més enllà del típic arc de ferradura.