Els molins fariners

Josep Pàmies i Miguel Giribets

Els molins fariners i la xarxa hidrogràfica 

Els molins fariners d'aigua es construeixen en la llera d'un riu o riera amb prou cabal. La força del corrent movia una roda hidràulica i, mitjançant una sistema d'engranatges, provocaven el moviment d'un eix vertical que comunicava amb la pedra de moldre. Els treballs de la mòlta es solien situar entre el mes de novembre a maig o juny.

Aquests molins estan ja documentats al segle XIII, el que evidencia la seva presència des d'alguns segles abans, contribuint a una millor alimentació i  a un augment de la població, tot això relacionat amb la major producció agrícola d'aquestes dates. La farina i el pa han estat l'aliment bàsic de les societats europees fins a èpoques ben recents.

Han arribat a nosaltres les restes de molins fariners del segle IV a Extremadura, regió que, amb l'Imperi Romà, va conèixer un desenvolupament molt important de l'agricultura. També els musulmans es van servir de molins d'aigua a les zones on es van assentar; és el cas de les Illes Balears en els segles X-XIII. És molt probable, doncs, l'origen musulmà dels molins de l'Aleixar, on apareixen documentats al segle XIII, cent anys després de la seva reconquesta pels cristians, i també s'esmenten en un pergamí de 1314.

Quan el cabal no era molt abundant, s'aconseguia el mateix resultat a partir d'un embassament realitzat a partir d'un corrent d'aigua, amb una diferència d'altura que donava una major pressió i volum, traslladant l'aigua a través de un canal fins a la maquinària del molí. Aquest és el cas de l'Aleixar.

Davant l'absència d'aigua, els molins eren de tracció animal, denominant-se en aquest cas com "molins de sang". Les mules o bous caminaven en cercle per així moure la pedra moledora. D'aquest tipus de molins tenim un exemple en Azaila (Terol), datat al segle I. 

Una altra varietat és el molí de vent, que funciona a partir de l'energia que proporciona el vent per fer que la pedra moledora converteixi el gra en farina. Els àrabs van construir molts molins de vent al Camp de Tarragona al segle X, encara que això no afecta massa a l'Aleixar, on la majoria de molins coneguts són d'aigua. Tan sols al Mas de Borbó es coneixen les restes d'un molí de vent.

Molí del Grau. Façana principal

La xarxa hidrogràfica de la nostra vila

Reproduïm el text d F. Anglès F. i J.M. Ventós, a "L'Aleixar", Editat per Cossetània el 2004:

“L’aspecte hidrogràfic del terme de l’Aleixar es redueix a la riera de la Vila o d’Alforja que, en arribar al poble, rep el nom de riera de la Vila i s’aiguabarreja amb la riera de la Mussara, sota el mateix nucli urbà, en el lloc anomenat Bassa Nova. Una vegada ha superat la vila, i ja unificades totes dues rieres, passa a anomenar-se riera de Maspujols i, d’aquest punt en avall, riera de Riudoms. La denominació de riera de Maspujols és relativament recent (del segle XIX), ja que anteriorment hom la troba documentada com a riera de l’Aleixar.

“La riera de la Vila rep per l’oest els barrancs del Camp del Vent i del Cisa i la part est del barranc de la Torre, que rep al seu torn cinc barrancs més procedents de la zona del Camp de Vaques, i junts formen el barranc del Llagostet, antigament una carrerada per als ramats de bestiar oví i cabrum. Del llit de la riera de la Vila neixen la mina de les Parellades, la mina del Prat, la de la Font de Babau, la de l’Horta de Sant Antoni i la de la Bassa del Coll. Al barranc del Llagostet, hi localitzem la mina del Rieral, que neix i mor al mateix barranc de la mina del Poble que, com el seu nom indica, abasteix la  vila.

Molí del Grau. Roda de l'engranatge de moldre.

“La riera de la Mussara neix al clot de l’Abelló. Passa per Vilaplana i, ja en terres de l’Aleixar, separa les planes dels Fiterals i de l’Hort de Sant Blai. És molt abundosa i hom pot dir que mai no s’aixuga. Hi ha tolls amb peixos i l’aprofiten molt els regants de les vores. S’aiguabarreja amb la riera de la Vila sota la Bassa Nova, i pels volts del Mas del Pelat se l’anomena ja riera de Maspujols, mentre que a partir d’aquest poble se sent dir riera de Riudoms. Rep pel costat est la rasa de Segimon i el barranc de Mascabrers, el més cabalós del terme (al llarg del seu curs hi creix el gatell, un arbre poc freqüent al nostre terme). Per l’est, també rep el barranc del Pont Gros, que neix a les Vinyasses. Entre les mines que neixen del llit fluvial d’aquesta riera podem esmentar només la mina de l’Horta de Sant Blai, a la partida del Camp de Vaques, que alimenta en part el cabal d’aquesta comunitat de regants, i dues mines sense denominació que s’alimenten del barranc de la Font del Llop i formen petits nuclis de regadiu.

“La riera de Salvià, popularment coneguda com a riera de Suvià, neix de la confluència dels barrancs de la Font de Ferro o dels Àlbers i de l’Aigua Sana. Aquest últim dona nom a una bona part del seu curs, fins que ja pren el de barranc del Salt i el conserva fins arribar a aquest bell tallat natural, a partir d’on continua amb el nom propi de riera de Suvià (quan el seu cabal augmenta per pluges torrencials hom diu que “baixa la Suviana”) i s’ajunta amb la riera de La Mussara, en arribar a Maspujols. Rep el barranc de la Teula per la part oest, al qual s’ajunta l’anomenat pels maspujolencs barranc del Mateu, i la banda est el barranc del Mas d’en Barrot, a l’altura d’aquest mas. D’aquesta riera neixen dues mines importants: la mina del Camp, que neix al mas de Cercós (rega l’Horta del Camp de Maspujols i se n’alimenta una gran quantitat de pous artesans), i la mina de la Hidrofórica, que neix al mas de Cercós i abasteix d’aigua a la ciutat de Reus."