L'Aleixar cristià.
Josep Pàmies

Estructures rurals

Una vegada conquerida al àrabs a plaça forta de l’Aleixar (suposem que per Bertran de Castellet) resulta evident que s’inicià una nova distribució urbanística, tant dins la població amb la seva ràbita i molins fariners, com en el  paisatge extern.

D’aquest barrer concepte, el paisatge rural, en volem parlar ara deixant per un altra treball com es reestructurà la vila.

Ja en mans dels cristians la vila romangué dins el poder reial. No fou fins el 1184 (Siurana havia caigut ja en poder de Bertran de Castellet el 1153) en que el rei Alfons I de Catalunya el donà (en feu lleixa) al seu súbdit Ferran. Un fet que repetí amb súbdits de Prades, Cambrils (Joaquim Miret i Sans, Barcelona 1910, en LES CASES DELS TEMPLERS y HOSPITALERS  a CATALUNYA) i suposem que d’altres més. Es a dir, que durant 30 anys la corona havia conservat l’Aleixar  o La Lleixa (tal i com recollien el jueus en el seus contractes) dins el seu domini. Perquè?  Hi tenia alguna cosa a veure la comunitat jueva? Tot és possible. El que sí sabem és que a  partir d’aquí nous amos apareixen en escena disposats a repartir-se cases i terres.

Aquest repartiment no era arbitrari en quant a les mesures. Per exemple, mentre en el món àrab la casa important era la del senyor i els seus vassalls tenien habitatges en funció dels seus “status”,  en el món cristià les cases del senyors rondaven el 200 m2. D’aquestes cases encara en podem  veure avui dins la població. Un tema que estudiarem més endavant.

Tanmateix, en el repartiment de terres la mesura aproximada en les actuals eren uns 200 / 250 has. (500 / 625 jornals de terra). Una referència a tenir present com veurem aviat. Calia també dotar a aquestes finques rurals de cases adequades tant pel senyor com pel servei. Pels documents que hem trobat (esmentats alguns d’ells en el nostre treball sobre el mon jueu) en el segle XIV aquestes masies esdevenien veritables centres de població més enllà de la imatge que ens han donat d’una família central com a proprietària.

Per tal de facilitar-vos l’estudi que proposem, incorporem en primer lloc el plànol de l’Aleixar i el seu terme actual. Hem assenyalat en vermell quatre blocs, tres d’ells com a edificacions rurals :  La Torre Regina, el Mas del Pujol i el Mas de Cercós com a nuclis que acomplexen el que hem descrit. L’altre, el Mas de Barrot, com a lloc especial de frontera tal i com ho explicarem.

Veurem també en  un següent plànol com l’Aleixar és una mena de tascó que es clava dins la veïna Vegueria de Tarragona. Tota ella l’envolta. Els senyors feudals no són els mateixos, no tenen les mateixes idees i ja sabem que en aquella època les relacions entre els senyors cristians no sempre eren “una bassa d’olí”.

L’Aleixar amb el seu potencial financer (els jueus tractats ja abastament), agrícola i industrial (7 molins fariners dins el seu terme) juntament amb un mercat setmanal al dimarts, concedit per Jaume II, era prou llaminer i es protegia. Els fets de 1381 en els que Ramón de Moncada alçà les universitats veïnes contra el jueus, amb els vistiplaus dels senyors feudals de la Vegueria de Tarragona i la tranquil·litat que (fins ara veiem) hi ha a l’Aleixar, semblen justificar les precaucions.

Així és avui, però una vegada més -i no volem ser reiteratius-, per a entendre millor el que passava en l’Edat Mitjana tornem a posar el plànol de la vegueria de Montblanc. En ell hi veurem com el termes i llocs de Maspujols i Vilaplana formaven nucli amb l’Aleixar. Vilaplana ja la trobem com a municipi en aquesta època, no així Maspujols que es separà de l’Aleixar en 1627.  Miguel Giribets ha aportat en aquest blog un interessant treball sobre aquest fet, on es veu que la decisió de segregació fou contra la voluntat del Compte de Prades.  Qui la va promoure?

Hem parlat de tres  masies com a elements pobladors i de frontera. Com eren intentarem veure-les tot seguit.

Val a dir que el estudiar-les observem un fet que ja no ens sorprèn massa. És  com estan distribuïdes matemàticament dins la geografia.

Si en un altre  treball parlem del triangle format per tres edificis de culte religiós ara veiem que aquest fet es torna a reproduir d’una manera molt precisa en edificios civils.




Tres masíes distribuïdes segons les mesures àurees

L'escarie d'or (foto de Google)

La ubicació d’aquestes tres masies, a més de conrear  les terres concedides, forma en el seu conjunt un estructura  global de defensa. Analitzant-les hi podem observar un  fet interessant. Es tracta –per mi- d’unes construccions dissenyades “a priori” que les reparteixen en el territori seguint unes mesures que veiem tant en edificis religiosos com civils de l’època que ens ocupa. Es tracta “l’escaire d’or”, basat en la fórmula matemàtica de multiplicar el costat més curt per 1,6180... ( l’equivalent a: 1 + arrel quadrada de 5 / de 2) , o dividir el més llarg per a aconseguír la mesura del curt. Aquesta mesura es doncs el patró sobre el que es va treballar per a ubicar-les i així  ho intentarem explicar al llarg  d’aquest treball. De com ho calcularen per a aplicar-les a l’espai és un tema a esbrinar.

A Caseres, per exemple, hi ha a la façana d’entrada de l’església unes marques que en diuen de picapedrer. Són una el peu de l’oca (símbol del  Temple) i  l’altre l’escaire (símbol maçó). Docs bé, vaig plantejar-me quin podia ser el missatge. Al estudiar l’estructura cristiana del poble construït tocant al que seria l’antiga distribució àrab de la població, la sorpresa va ser comprovar que el conjunt edificat  es distribuí  segons marcava l’escaire, es a dir amb la proporció  àurea .

Veiem tot seguit una altra aplicació d’aquesta proporció utilitzada fa mil·lennis...

foto Joan Calaf

 Com podem comprovar en la foto aquestes mesures eren ben conegudes en èpoques antigues reflectides en pintures rupestres. L’amic Joan Calaf, que ha posat en descobert uns  conjunts de  pintures rupestres a Torrecilla de Alcañiz (Terol),  donen fe del que diem. Si hi unim els tres caps del caçadors (foto següent) amb línies rectes estarem davant de la proporció àuria.

A Lescaux ('les caus' en provençal) també es troba aquesta proporció seguin els ulls d’un bòvid, l’home i l’ocell, però això és una altra historia. I en trobarien més.  La crosta d’un cargol també  n´és un altre exemple.

Aplicació de la proporció àuria

                                                      

Aplicant aquests coneixements (i no sabem com ho feien amb les distàncies aèries) les varen distribuir. Nosaltres hem pres les  mesures a traves de GOOGLE EARTH i els resultats que s’obtenen són els següents:

-> TORRE REGINA al MAS DEL PUJOL (aquesta denominació la faig per diferenciar la casa pairal de Cal Pujol, nucli i matriu dels “masos del Pujol” de la resta del conjunt  que donàrem nom i personalitat a la població) la distància és 4.300 mts...

-> Des de la casa del MAS DEL PUJOL, fins EL MAS DE CERCÓS hi han uns 2.630 mts.

-> Si a la primera mesura 4.300 la dividim de 1,6180 el resultat és 2.657 mts.

-> L’ESCAIRE té un angle de 90º.

Tot això em motiva a no creure amb les casualitats. De construccions medievals d’ermites al Maestrat, Matarranya, Terra Alta, etz. fetes en base  a la proporció àuria, el company i coautor del blog Miguel Giribets en sap un bon raig.

DESCRIPCIO DE LES MASIES.

LA TORRE REGINA

Conjunt de LA TORRE REGINA (foto Google)

El seu nom ja indica superioritat. És el Cap i Casal del conjunt, ubicada a la capçalera de la partida de “les Parellades”  (recordem una vegada més que Alfons rei de la Corona d'Aragó i Compte de Barcelona, dóna al seu súbdit Ferran tres parellades de terra..) enllaça amb las partides més riques amb aigües del terme:  Prats, Joncars, Camp de Vaques.

Las mesures de l’edifici central (teulada amb 4 vessants) mostren una construcció quadrada d’uns 15 mts. per costat, equivalents a una superfície inicial de 325 mts2. Encaixa amb les mesures cristianes comentades més amunt, no així la terra “lleixada” tres parellades de terra, es a dir la terra que amb un parell de bous es llaura en 3 dies (no es diu si eren dies  d’estiu o d’hivern). Probablement serien unes mesures un xic “a ull” acceptades per tots.

L’important, no rauria en la quantitat de terra donada, sinó en la qualitat i lloc, apart d’algun càrrec que en Ferran obtindria. Aquesta hipòtesi la  baso  en el fet que anys més tard trobem un “Ferran de la Leixar” com a testimoni en l’acte de concessió de fer mercat a la ciutat de Reus, tot i que allí s’hi esmenta  Ferran de Hijar.  Asseveració que al meu entendre caldria revisar  més detingudament degut als orígens, ubicació i desenvolupament d’aquest llinatge i la vinculació que aquest tingués amb Reus.

LA TORRE REGINA, actualment  

I les relacions de Reus amb l’Aleixar eren fluïdes, si observem la quantitat de persones de Reus que acudien al mercat financer de l’Aleixar en el segle XIV amb els financers de la localitat a través del ”camí de l’Aleixar”, avui carrer de  l’Aleixar.

Deixant el llinatge, hem de dit que aquest nucli de població fou ocupat per bastantes famílies, esdevenint  un focus important. N’hem parlat ja  en el treball publicat sobre el Crèdit de l’Aljama de l’Aleixar. I no tothom anava al crèdit ni tothom feia crèdit amb el jueus.

 Estratègicament direm que La Torre Regina és un lloc de fàcil comunicació visual amb les fortaleses de les muntanyes veïnes: La Mussara, l’Albiol, i ...l’ermita (probablement fortificada)  de Sant Blai de l’Aleixar, propera a la població.

EL MAS DEL PUJOL de MASPUJOLS

En el seu temps, seria una fortalesa imponent. Junt a la resta de les cases cristianes que l’envoltaven per la part alta esdevindrien un perfecte punt de defensa, d’observació dels camins i de la via del Salt, així com un lloc de control de les  aigües al juntar-se als seus peus les rieres de La Mussara i del Salt (la Soviana). Aquest nucli de població era diferenciat de la resta de població autòctona puig troben anotats en els LIBER  JUDEORUM de l’Aleixar  tant  habitants de  Rocabruna, com “los homes de los Masos del Pujol...”.

Hi ha una Rocabruna dins la Tarraconense amb una església  annexionada a la seva administració, mentre que MASPUJOLS ho és a l’Aleixar, i aquí comencen les raons....

Des dels camins i rieres  que l’envolten, Cal Pujol era  una imponent fortalesa

Tornant a la masia, prenem  les mesures que hi veiem a través del GOOGLE, són les següents:

-> llarg, uns 19 metres

-> ample, uns 13 metres

Novament estaríem dins les mesures estàndards cristianes per a aquest tipus de construccions, és a dir uns 250 mts. quadrats per planta i MASPUJOLS és  l’angle de l’escaire que estudien.

En quant al territori adjudicat a Maspujols i Rocabruna inclosa, dir que la memòria popular els hi atribuïa una extensió  d’uns 550 jornals de terra, és a dir, uns 2,2 km. quadrats. Aquestes mesures s’anaren  modificant i ampliant en el temps.

EL MAS DE CERCÓS

Ens trobem davant una edificació un xic sorprenent. Mentre les dues anteriors fan ostentació de poder davant els seus visitants, aquesta més aviat te la trobes sense comptar amb ella. Hi tingué a veure alguna cosa l’escaire d’or? Deixem-ho aquí i que cadascú opini. Però la realitat és aquesta. Allà, deixant la Riera del Salt, pujant a través de restes d’edificacions antigues, forns de calç de temps d’àrabs i romans arribem a un  petit turó i el mas no el veiem. Al avançar, enmig d’una petita vall mig amagat hi trobem aquesta masia, amb les seves defenses i amagatalls, l’era i les dependències feren a través del temps d’aquesta masia un nucli de població important, i protegit. Amb el nom de salvians o subians hi trobem una llarga llista de famílies  ja en el segle XIV que acudeixen el crèdit -com tothom- dels jueus de l’Aleixar. L’Aleixar era llavors una terra d’emprenedors.

Les aigües del Salt

Les aigües del Salt eren la seva gran riquesa, i el seu territori (vegeu el primer plànol) abraçava en els seus inicis  des de les terres al Sud-oest  de l’Albiol fins prop del Camí del Mig  que portava a Reus.

Del seus llinatge hi trobem un  gran terratinent, Isidre Pàmies anomenat Borbó, en   una de les moltes racanes passades des de l’ocupació borbònica, com també un altra -creiem-  Isidre Pàmies, comandant carlí, veritable flagell de la  comarca,  mort  al setge de Prades. En lloc on és enterrat, una llegenda, per uns a la Mussara, sota la tomba d’una dona, per altres als estables de la seva casa pairal de l’Aleixar... Tot és possible.

EL MAS DE CERCÓS, foto de Google

Destrossat per un acte vandàlic en l’últim terç del segle XX. En la part alta de la foto hi veiem una paret blanca; el mur és el marge de contenció del nivell superior. A la base hi ha una gran era enrajolada, amb amagatalls soterranis.  A la masia -part central- hi  veiem a l’esquerra el que fou l’antic edifici. L’allargament fou fet en el segle XX. Davant seu, el corral de planta  per al bestiar i dependències per al gra i la palla en un pis superior.

En quan a les mesures que podríem considerar a la part antiga, són:

-> Llarg, 14 mts.

-> Ample, 13 mts., es a dir, uns 282 metres quadrats de planta.

La TORRE REGINA, confirma la seva supremacia al ser la primera i la més gran.

Torre de defensa i portalada del mas

Prop la porta hi ha un aparent clot per a tirar-hi escombralls, quan  en realitat és un túnel d’obra vista que desemboca al barranc.

Sortida al barranc

Més avall del mas i camí de la Riera del Salt, unes coves ocupades des de ben antic que han sofert tot tipus d’escomeses. Les darreres –al igual que d’altres amagatalls de la finca – en temps de les “carlinades” i/o la “guerra del francès “.

COVA AMB LES SENYALS DELS PROJECTILS. Un fet que és repeteix tot sovint en la resta de coves i amagatalls.

I deixem la darrera peça de l’escaire d’or, Un lloc amagat dins un bell paisatge amb molta història per a explicar..

EL MAS DE BARROT

 el seu nom inspira temor..

Quan  a traves de la Riera del Salt  agafem el camí del Mas de Cercós, deixem a la dreta un camí que ens portarà a Castellvell. Estem travessant una de les partides del terme del Salvià amb  personalitat històrica. Poca cosa en resta en peu d’aquella masia,  tant sols una edificació transformada en caseta de pagès enmig de la  brossa pera recordar-nos que aquesta formava part d’una estructura noble d’altre temps.

Per a una millor comprensió transcrivim aquí, el que l’Albert Manent va recollir en la seva exhaustiva obra sobre l’Aleixar TOPONÍMIA DE L’ALEIXAR I DEL SEU TERME, l’any 1961 (Dip. Prov. Tarragona).

Diu així:

403) Dins la finca del Mas de Cercós. De l’antiga masia en queda només una cisterna que indica que era un casalot important. La veu popular diu que en una revolta els  treballadors penjaren l’amo als cremallers. La gent diu que “aquest mas és a la història”. Devia ser una espècie de mas feudal amb grans possessions. Hi hagué -diuen- un gran robatori i la mestressa se salvà amagant-se a la menjadora de les  mules. Suposem que és l’antic mas de Salvià (important aquesta notació). A l’Aleixar queda algú d’aquesta família (parlem del 1961) i en el Cadastre del segle XVII surt una “ Elisabeth Cabré Sovià”. També hi ha una dita que diu “sovians, pocs i bergants”. Una dita que encara avui es manté.

Observem Ptda. dels Salvians i Mas de Barrot

Interessant i aclaridora definició, la que ens deixà el benvolgut Albert Manent. A traves d’ella i del plànol hi  podem entreveure que el Mas de Cercós, probablement sigui posterior al Mas de Barrot. Aquest controlava més directament les aigües i els camins.  Hi cap la hipòtesi que donada la proximitat de les Universitats de la Vegueria de Tarragona (Reus, amb les seves parròquies de Castellvell i Almoster) i La Selva del Camp, en primer lloc fos “terra i pas de fronteres”, amb personal i estructures defensives  “....pocs i bergants...” almogàvers? En aquest context  cal recordar que a l’altra banda de Maspujols hi ha una partida anomenada “el Parrots” (casetes i murs petits de pedra utilitzats per gent de frontera).

Si així fos, una segona possibilitat  és que al construir-se la nova masia del Mas de Cercós, les propietats del Mas de Barrot, al esdevenir terra fronterera, les seves propietats fossin repartides a banda i banda  de la serralada, passant algunes d’elles a formar part de la Universitat de Reus.

Probablement siguin aquestes les úniques restes del Mas de Barrot.