Les masies

Josep Pàmies i Miguel Giribets

La masia catalana

La masia és l'edifici principal del mas, una explotació agrícola i ramadera de tipus familiar molt abundant en els territoris de l'Est peninsular de l'antiga Corona d'Aragó (Catalunya, Aragó, País Valencià). 

La masia és autosuficient, ja que es troba aïllada, allunyada dels pobles i viles. Per això produeix el pa, el vi, l'oli, es mol la farina, es cria el porc, es fan embotits i formatges, i també, en alguns casos, botes de vi o es cusen espardenyes. Tradicionalment, hi conviuen diverses generacions (avis, pares i fills).

Les construccions són més grans a les zones muntanyoses -on necessiten més espai per als animals- que a les zones més baixes, com seria el cas de l'Aleixar.

La masia és una explotació agrària autosuficient

La masia a través dels segles

L'origen de la masia és l'antiga vila romana. La paraula 'mas' ve del llatí 'mansus', que significa 'residir'; el mas, doncs, és el un lloc que s'habita.

En els primers segles medievals ja hi havia precedents del que més tard serien les masies a tota la Catalunya oriental i del prepirineu: Solsonès, Berguedà, Osona, Ripollès, Garrotxa ... Al segle XII el 'mas' ja és una figura habitual a la Catalunya Vella i defineix les relacions entre el senyor feudal i el camperol adscrit a la terra.

El moment d'auge de les masies comença al segle XVI, després de la revolta dels camperols remences i la Sentència Arbitral de Guadalupe, que atorga a la pagesia catalana unes certes llibertats enfront dels senyors feudals, el que millora la vida dels pagesos i consolida un sector de camperols adinerats. Les masies s'embelleixen i sorgeix la sala, com a espai essencial de convivència per a la vida quotidiana. Alhora, es comencen a veure els primers elements defensius en els segles XVI i XVI, per fer front a la pirateria i al bandolerisme.

El moment d'auge de les masies comença al segle XVI, després de la revolta dels camperols remences, que aconsegueixen unes certes llibertats

El segle XVIII és l'edat d'or de les masies, en què s'enriqueix la seva arquitectura (sostres amb volta de creuer, per exemple); també es deixa sentir la influència italiana, país amb el qual es mantenen unes bones relacions comercials (façanes simètriques...). La població creix gràcies al desenvolupament intensiu de l'agricultura i a la millora de la situació econòmica; sorgeixen les grans masies senyorials, com Cercós, Borbó o l'Anguera.

Al segle XIX comença el declivi, amb la marxa dels habitants de les masies a la ciutat. La industrialització, la crisi de la fil·loxera i les guerres són la causa.

Els elements defensius

En molts casos, les masies disposaven d'elements defensius (torres, espitlleres ...). En concret, en el cas de l'Aleixar és bastant comú trobar espitlleres al voltant de la porta d'entrada, el que és una mostra d'un grau important d'inseguretat, motivat per les guerres del segle XIX (guerra del francès, guerra dels malcontentaments, guerres carlines), a més del bandolerisme que va associat a les situacions de crisi econòmica.

Els elements defensius de les masies protegeixen contra el bandolerisme i les guerres

Particularment dures van ser les guerres del segle XIX, en què es van saquejar masies i es va represaliar als seus habitants quan eren sospitosos de donar suport al carlisme.

Estructura

Els materials que es fan servir en la seva construcció són els propis de cada lloc. A les zones muntanyoses es feia servir la pedra sense polir i la pedra picada per llindes de pedres i finestres; a les zones més baixes, el material és la pedra o la tova, si la pedra escasseja. En l'Edat Mitjana s'utilitzava el fang com a element d'unió d'aquests materials, que va ser substituït en segles posteriors per la calç i després pel ciment. La fusta, el maó o la canya enguixada serveixen per construir la compartimentació interior.

L'orientació de la masia és normalment amb la façana principal cap al sud-est, concretament cap a la sortida del sol en el solstici d'hivern (120º), o bé directamente cap a Sud, ja que d'aquesta manera aprofiten millor les hores de sol en els dies freds. També és característic el rellotge de sol, igualment a la façana principal.

La orientación de la masia és cap al sud o el sud-est. D'aquesta manera aprofiten millor les hores de sol en els dies freds. 

Els pisos de la casa s'aguanten sobre una sèrie de bigues de fusta col·locades perpendicularment a la façana principal. Les teulades es cobrien amb teules o rajoles, encara que a les zones muntanyes el material de cobertura és la pissarra. El gruix de les parets era de 30 a 50 cm., necessari per aguantar una casa tan gran.

Segons la teulada, Albert Manent ens parla de 3 tipus de masies:

- 1) teulada a dues vessants amb bigues curtes i aigües sobre la façana principal. És el tipus de mas de característiques reduïdes.

- 2) el tipus de mas estès per tot Catalunya i que correspon al mes tradicional és el de dos vessants d'aigua orientats a les façanes laterals. Admet variacions originades en elevar-se el cos central de la masia amb un espai superior, generalment destinat a les golfes.

- 3) teulada de quatre vessants amb planta quadrada a rectangular. Constitueix, per la seva amplitud i solidesa, l'arquetip de la gran casa pairal catalana. A l'Aleixar, l'exemple més evident d'aquest tipus de mas el tenim localitzat a la Torre Regina o Mas de la Torre, que data del segle XIII.

La façana principal és la imatge de la masia. L'entrada a la casa és un porxo enrajolat amb lloses de fang cuit, amb una porta adovellada. En aquesta planta hi ha la cuina amb la seva gran llar de foc. Altres habitacions tenen un ús agrícola: guarden les eines i els carros, les botes de vi o el bestiar. La primera planta és la zona d'habitatge, amb dormitoris i la sala, que sol donar a la façana principal. La segona planta emmagatzema el gra i la palla per al bestiar, si és que no hi ha graners a la planta baixa o en un edifici annex. També cal destacar la presència d'alguna o algunes cisternes o pous (a l'interior o a l'exterior de la masia) per treure aigua, així com de la bassa per al reg.

La vida quotidiana, segons Albert Manent

La vida quotidiana al mas és la d’una existència autosuficient i totalment independent i diferenciada del poble més proper, al qual només s’hi anava per assumptes d’una certa importància. El mas és autosuficient i no hi falta gairebé de res: hi trobem l’aviram, la carn de porc salada o en tupina, el moresc penjat dels cairats de les golfes, el vi, l’oli i la farina per fer el pa. Tot això sense oblidar la cacera abundant que hi acostuma a haver per les rodalies dels seus boscos (perdius, conills, porcs senglars, tudons, etc.), el petit hort amb tomaqueres, bajoqueres, faves, pèsols, enciams, patates, fesols, cigrons, etc. i un rebost on no hi faltaren les provisions de pesca salada (arengades, tonyina, bacallà, sardines, etc.)

Altres aspectes a destacar de la vida quotidiana del mas són el forn de pa i la pastera. Anys enrere, era impensable anar a buscar el pa cada dia al poble més proper i gairebé tots els masos tenien forn de pa. Per això es fàcil de trobar en les runes de molts d’ells les restes d’un antic forn i potser fins i tot la pastera.

Un altre lloc emblemàtic de qualsevol mas era la llar de foc: centre de reunió familiar per excel·lència i element bàsic i diferencial de la nostra cultura popular, a partir de la qual s’han generat gran part de les llegendes, històries, costums i tradicions del nostre entorn rural.

Per acabar, tampoc podem deixar de banda dos fets que condicionaven molt la vida quotidiana en un mas allunyat del nucli principal de la població. Ens estem referint a l’arribada de l’electricitat i l’aigua corrent a les cases. I és que fins ben entrat el segle XX la majoria dels masos del nostre terme no van disposar d’aquestes comoditats i, concretament pel que fa al sistema d’il-luminació era freqüent l’utilització de llums de gantxo alimentats amb combustible fet a base d’oli d’oliva, espelmes fetes amb greix animal i, molt més tard el quinqué de petroli i el llum de carbur.