Els arbres
Josep Pàmies i Miguel Giribets

L'alzina de Mas de Borbó 

L'alzina de Mas de Borbó és la més gran i més antiga de tot Catalunya. Té uns 1.500 anys, 12 metres d'altura, una copa de 24,5 metres i un diàmetre de 6,70 metres en el seu tronc.

En 1989 va ser declarada com a "arbre monumental". La seva referència més antiga coneguda és la del cadastre de 1733, que parla d'ella com "alzina grossa". El seu nivell energètic és extraordinàriament alt, ja que arriba a les 33.000 UBV en tot el seu entorn, el que explica les dimensions que ha assolit l'arbre.

A aquest lloc es venia a celebrar cada any els dies de Dijous Gras. També eren habituals les excursions de col·legials. És molt probable que fos un lloc de culte en temps medievals.

L'alzina de Mas de Borbó, la més gran i mes antiga de Catalunya

El seu nom científic és "Quercus ilex"; la paraula "quercus" ve del celta "quercuez" que significa 'arbre bonic'. 'Ilex' vol dir simplement 'alzina'. Els celtibers tenien els seus 'alzinars sagrats'; segurament els ibers compartien les mateixes creences sobre aquest arbre. Per als celtes, l'alzina és el seu arbre-totem: els druides o 'homes de l'alzina' realitzaven les seves danses al voltant d'aquest arbre i menjaven aglans quan volien fer bones prediccions; per curar a algú, calia passar-lo per les esquerdes de l'escorça d'una alzina; per lliurar-se de tot mal, calia penjar les robes de les branques d'aquest arbre.

El fruit de l'alzina és la gla, que ha estat una font d'alimentació molt important. La paraula castellana ‘bellota’ ve de l'àrab 'balluta' que significa precisament 'alzina'. L'historiador romà Estrabó diu, referint-se a la Península Ibèrica, que "els seus habitants, durant dos terços de l'any, s'alimentaven de glans d'alzines, deixant-les assecar, fabricant amb elles un pa que es conserva un temps". Marcial es refereix als alzinars de la muntanya Burado (Serra del Moncayo, Sòria) bressol de tota mena de mites i llegendes. El bronze de Botorrita (Saragossa) parla d'un bosc sagrat format per alzines, i fixa les normes i càstigs de la seva protecció; també assenyala que està vigilat i protegit. L'alzina de Sobrarbe va ser el símbol de les llibertats aragoneses en l'Edat Mitjana.

És un arbre molt abundant a Catalunya. Juntament amb el roure, són els arbres sagrats a tota la Mediterrània. Alguns nuclis de població es van fundar prenent com a referència a una alzina, ja que es creia que això portaria bona sort als seus habitants.

L'alzina de Mas de Borbó. L'alzina és un arbre lligat al sistema de creences de l'home des de la Prehistòria

L'alzina formava part del sistema de creences dels grecs. Titus Livi ens diu que els aqueus grecs celebraven sota una alzina les seves assemblees tribals quan calia prendre les grans decisions. Els romans van consagrar l'alzina a Júpiter; per a ells simbolitzava la constància i la fidelitat.

Arbre sempre verd, creix bé encara que hi hagi poc aigua. És el 'arbre de l'ombra' perquè és molt espès i de fulles perennes. Simbolitza la regeneració, ja que les fulles noves surten tot i que encara estiguin presents les fulles velles; simbolitza també la justícia i la força. Es creia que una estaca d'alzina sobre un femer espantava a les serps. El 'Gla' (glans penis) evoca al penis i es converteix en el símbol de l'òrgan sexual masculí; es podia portar el gla com a amulet.

En 1920 R. Llach va escriure una poesia a l'alzina del Mas de Borbó, que es va publicar al 'Semanario Católico' de Reus:

 “De molts sigles enradera

sembla un arbre d’altre esfera

ídol dels arbres que espera

dels demés adoració…

Pels veins de l’encontrada

És de tothom celebrada

L’Alizina de “Mas Borbó”.

... Puig tothom l'ha conservada [l'Alzina]

no feu mai l'exzegallada

de tallar-la, qu'és l'aimada

de moltes generacions

i escrits porta en el fullatje

esculpits en el brancatje

que teixeix en vert ropatje

nostres futurs i tradicions...

Conserveula aquesta Alsina

De “Mas Borbó” qu’il.lumina

Com un far i és medicina

Pel cor del bon català…

¡per les dolces recordances…

¡per les tendres anyorances…

¡per les fermes esperances…

¡d’un temps que prou tornarà!”

Marià Manent, a ‘L’aroma d’arç’, va escriure aquest text sobre l’alzina de mas de Borbó:

“17 d’agost de 1962

“A la tarda ens arribem al Mas de Borbó. Vénen les quatre noies suïsses. Aturats al bosc, tornen a cantar cançons franceses o helvètiques:

Oui, ma chaumière

je la prefère

avec toi

au palais d’un roi.

“Sota l’arc fosc de les alzines es veia un paisatge equilibrat: conreus, boscos i serres llunyanes en el sol d’agost. L’airet era agradable. L’alzina del Mas de Borbó té les branques decorades amb líquens grisos i verds, que fan unes configuracions geogràfiques, una mena de Polinèsia en l’escorça negra. Hem visitat per dins el Mas de Garrut, que es troba al mateix camí. Les noies xisclaven quan han començat a volar ratpenats per les alcoves buides.”