Els jueus a l'Aleixar, segons Gabriel Secall.

        8.    Els inventaris

D’un període que va del 19 de setembre del 1348 al 3 de novembre del 1349, hem trobat sis inventaris de jueus de l’Aleixar. D’un segon cicle que abraça des del 5 de febrer al 29 d’agost del 1350, tres inventaris més.

Generalitzant, hem de remarcar que, a la majoria d’inventaris, hi hem trobat la pertinença de reserves de vi, així com de tovalloles obrades amb seda i altres ornaments, de bon segur destinat, tot plegat, a la celebració litúrgica del dissabte jueu.

També ens hem preguntat, fins a quin punt la població hebrea s’inclinava a inventariar els seus béns, i fins a quin punt responien a la realitat. Per això, no cal estranyar-se de no trobar inventaris totals de les cases dels jueus, perquè cal tenir en compte que només es feia inventari dels béns que presentaven problemes d’herència, exactament com passa als nostres dies. Com a normal general, si la transmissió de béns era o es produïa de manera normal, no els calia fer inventari, i en les famílies més modestes, no se’n feia.

Tot i amb això, les famílies més riques, com que sabien els embolics que els podien sorgir que no haver fet testament, es preocupaven bé prou de fer-ne i de deixar les coses com més clares millor.

El tipus d’inventari totalment detallat implicava, generalment, que el difunt no hagués fet testament i que els fills, de la seva banda, volguessin repartir-ho absolutament tot; llavor sí que presentava la necessitat de fer-ho amb tot detall. Tot amb tot, el total inventari, a vegades, era incomplet, perquè arribada l’hora d’inventariar, el notari abreujava els diferents objectes que haurien pogut servir per a un millor aclariment de la indumentària, i de la vestimenta o bé pel que fa a altres estris usuals casolans, que se solien trobar a les cases dels jueus sota les formes que hem vist de: e altres frasques, o bé e altres coses sens vàlua o e altres coses de pocha valor... tot plegat molt poc detallat, cosa que ens ha escatimat detalls per a la nostra curiositat.

Bonmacip Salomo

Bonmacip Salomo vivia a l’Aleixar l’any 1334. El 1347, sabem que era casat amb Bonadona. L’inventari es redactà el 19 de setembre de 1348, quan ella ja era difunta. Isach de Tolosa, també de l’Aleixar, fou procurador dels seus béns personals.

L’inventari detalla roba de la seva esposa: una cota (bata curta) mesclada i una mantellina morada oldana (vella). Devien tenir fills, ja que s’hi esmenta una cota groga d’infant, juntament amb d’altres robes de nen. Robes diverses d’ell, i d’altres que li tenia un tal Barzalay, morades, clares i vermelles.

Disposava també d’una cota i d’una gramalla, ambdues peces esquinçades. ¿Restaven esquinçades, potser, com a conseqüència d’algun òbit familiar? Es ben sabut que els jueus s’esquinçaven els vestits amb motiu de la pèrdua d’un parent. Ho feien quan la pena era molt intensa, abans que el difunt abandonés per sempre la llar. L’esquinçall diferia si era de dol d’un parent i del pare i de la mare. En aquest darrer cas, havien d’esquinçar-se totes les peces, llevat de la camisa i del sobretot. Sempre a la part esquerra.

També hi ha anotat els estris –pocs- de la casa, així com a robes de la cambra, màrfegues, coixins obrats amb seda i bancs, talladors (peu de fusta per tallar la carn) un carretell i una gerra de vi, pel que fa a la cuina. A més a més, l’inventari detalla una arca, una candelera –potser un menorah o lámpara sabàtica- i un llibre de Cant, amb cobertes verdes, segurament per a salmodiar, durant les ocasions més festívoles i religioses, a la sinagoga de l’Aleixar.

Isach Ravaya

Isac Ravaya surt de fiador del pagament de les quísties, que uns jueus de l’Aleixar, havien de fer a Chaim Bonet, síndic de l’aljama de Barcelona, l’any 1326. Del 1347 i part del 1348, tenim notícies de la seva esposa, Dulcich, i de la societat que formava amb Samuel Cap, cunyat seu.

L’inventari data del 22 de novembre del 1348. Probablement, estava emparentat amb Yafi Ravaya, de Cervera, que juntament amb el batlle de l’Aleixar, estigué present al moment d’inventariar els seus béns.

S’hi citen diversos estris de cuina com una taula i bancs, una banca, una caldera, una carabassa, un càntir, una podadora, un coltell (ganivet llarg), paelles i una bóta. També diverses robes de la cambra: coixins, capçals, flassades, màrfegues i un llit. Pel que fa als vestits –generalment d’home-, predominen els colors: blau, morat, groc, vermell, negre i blanc. Segons l’inventari hi havia més d’una gramalla (túnica llarga fins als peus), una capa llistada, diverses cotes (bates curtes), un solit (vol significar solideu? I en aquest cas el kippà, casquet per a cobrir la coroneta?) i un caperó (peça rodona de drap o feltre per a cobrir i abrigar el cap).

Document  del 1312 pel qual Jaume II prega a l'arquebisque de Tarragona que no molesti els jueus de Montblanc, acusats d'haver persuadit un convers a retornar al judaisme. Foto Gabriel Secall.

Samuel Cap (III)

Samuel Cap féu una estada força considerable a Alcover. Passà, però, els darrers anys de la seva vida a l’Aleixar.

Per bé que ja vivia a Alcover l’any 1326, el 1327, s’estava per una curta temporada, a Bellpuig, tot i que mantenia la clientela d’Alcover. L’any 1329, s’allotjà novament a Alcover. Era casat amb Goig ja el 1332.

Durant el període 1330-1340, portà una activitat sorprenent. Féu companyia amb Maymo Abraham, de Valls, els anys 1331-1335 i amb Samuel dez Loguar o Deulogar, de l’Aleixar, de l’any 1335 al 1337.

El 22 de desembre de 1342, es traslladà d’Alcover a Valls, per tal de pagar les quísties anuals al secretari de l’aljama barcelonina Abraham Avintayl.

El 1346, Samuel Cap encara vivia a Alcover, però el mes d’octubre d’aquell mateix any, ell i Goig es trobàvem a l’Aleixar, des d’on feren la venda d’una casa que tenien a Alcover a Mateu Ravescall, com ja hem explicat en el capítol anterior.

Cap a finals de 1347, establert definitivament a l’Aleixar, la seva germana Dulcia es casà amb Isach Ravaya, de l’Aleixar, amb la qual formava societat. Encara vivia a començament del 1348.

Morí de les pestes aquell estiu. El 23 de novembre del 1348 ja era difunt. Salomo Adret, de l’Aleixar, figura com a tutor del seus fills: Goig, Semtov i Astruga, segons consta a l’inventari dels seus béns.

Com a estris de la casa hi consten, de la cuina, olles de coure, bacins de llautó, calderes d’aram, morters d’aram, fogons de foch, tasses i tres bótes. També tasses d’argent i altres objectes obrats amb aquest metall, així com dos anells trencats, l’un d’or i l’altre d’argent.

També s’inventariaren diverses peces de la cambra: tres llits, dues màrfegues, llençols, matalassos, coixins, flassades, vànoves (cobrellits d’abric) i diverses manils (peces de drap de lli). Pel que fa a la vestimenta, capes, bates i túniques, així com alguns gonelles (peces de vestir, comunes) de color blau, vermell, negre i morat, principalment. Algunes peces eren obrades amb or i amb argent. Samuel Cap era sastre.

En un dels apartats de l’inventari, s’hi detalla la possessió de 20 llibres de jueu. Probablement especificat d’aquesta manera per tractar-se de llibres escrits en llengua hebrea.

Inventariades totes les seves pertinences i tots els seus béns, seguidament l’inventariador anota que: “... foren atrobades cartes e deutes ab obligacions segons que apar en los capbreus que foren don Samuel Cap lo deutes daval efets...”. Un desglossament ràpid de tipus soci-econòmic de l’inventari del seus béns, ens permet dir que l’esmentat Samuel, poc abans de morir, havia mantingut tractes amb un total aproximat de 210 deutors i tan sols, d’entre aquests, 6 eren jueus: Aster, Mair Boniach, Vidal Salami, Salomo Jacob i Isach Cap, residents a  les comarques tarragonines juntament amb Mose Adçay, de Bellpuig.

El volum de deutes, llevat de petites quantitats de forment i algunes somades de most, eren de diners. Era creditor de 16.847 sous amb cartes i de 1.571 sous amb obligacions. És a dir, un total de 18.418 sous, quantitat força considerable a l’època.

Els seus 210 deutors estaven distribuïts en un radi d’acció operatiu que abraçava 46 llocs diferents, disseminats –la majoria- per la geografia tarragonina. Aquest total es repartia entre 42 pobles –cinc enclavats en diferents termes, dels quals no s’especifica però el nom del poble-, i 4 universitats o ajuntaments.

Curiosament, com apuntàvem abans, en un dels apartats, s’hi especifica una deute a l’aljama de jueus de l’Aleixar.

En el període 1349-1356, l’al.ludit  Salomo Adret fou l’encarregat i el tutor dels seus fills, el qual procura, fa una sèrie de cobraments que deixà pendents el difunt Samuel. Cada un dels documents revela la legitimitat de procura que  Salomo tenia sobre Goig, sobre Astruga i sobre Semtov. El mes de desembre de 1356, sembla que encara s’esmenten alguns béns que Samuel deixà a Alcover. El document no deixa de ser una mica confús.

El 1358, Salami de Tolosa, de l’Aleixar, també intervingué com a procurador sa Samuel Cap.

Conclourem aquest breu historial seu, esmentant una curiosa crida pública que tingué lloc a Alcover el 26 d’octubre de 1356, fet per saig de la vila, Ramon Çespluga, per tots els llocs acostumats. La cort d’Alcover disposava de qualsevol persona que hagués pagat alguna quantitat de diners, ja fos amb cartes, amb obligacions, o amb comandes mitjançant el seu procurador, per tal de satisfer allò que devien al difunt Samuel Cap, el qual abans havia viscut en aquella vila, que ho anés a demostrar al comú, durant un termini de vuit dies. En cas d’incomplir-ho, el càstig era una multa de 20 sous. El motiu d’aquesta mesura per part d’aquella universitat fa pensar en l’incompliment d’algun pagament per part dels alcoverencs deutors, clients seus, tal i com detalla l’inventari.

Reclamació d'uns jueus de Vilaplana per qüestió del pagament de les quísties, 1326. Foto Gabriel Secall

Vides Roven

Vides Roven provenia de Barcelona, encara que el 1337 ja es trobava a Valls on hi restà, almenys, fins el 1344. L’any 1342 va mantenir diversos contactes amb gent de Valls i comprà un pati situat al carrer de la Vilaclosa (actualment de l’Església), el qual afrontava amb la casa que posseïa al barri jueu. Aquest mateix any resta registrat als protocols de l’Aleixar arran d’alguns contactes amb gent d’aquesta vila.

L’any 1343,. A principis de febrer, es casà amb Regina, filla de Maymo de Narbona i d’Aster, acabalada família de Valls. Un document detalla el dot que rebé, segons la corresponent Ketubà. A finals d’abril i primers de maig fa un préstec a un veí d’Alió i, juntament amb dos altres jueus de Valls, figura com a col.lector  de l’Almoina de  la comunitat hebrea.

No sabem exactament l’any que aquesta família emigra cap a l’Aleixar. L’abril de 1348 ja hi estaven establerts. Degué morir de les pestes, perquè sabem que el 24 de gener de 1349, Mosse Cap encapçalava el seu inventari com a tutor del seu fill, major d’edat –recordem que els seus pares es van casar al 1343- i com a procurador de béns inventariats, pocs, distribuïts entre la cambra: matalassos, llits i màrfegues de palla, i a la cuina: una paella, un setrill de vidre, dos bancs, dues banques (seient de fusta semblant a una taula baixa) un cabaç ab escudeles (plats de terrissa), tovalles, algunes bótes i gerres de vi, dues llanternes i una túnica, probablement del difunt Vides Roven. La casa era llogada.

Ferrer Maymo

Establert ja l’any 1346 –i probablement abans- a l’Aleixar, cap el mes de març del 1347 casà la seva filla, Bonafilla, amb Bondia Ravaya, fill de Rafia Ravaya i Gemile, de Cervera. El dot consistia en 1.000 sous barcelonesos, denaris, vestits i joies d’argent i d’or.

A principis del 1348 encara vivia, però degué morir a finals d’aquell any, ja que el 20 de maig del 1349 Isach Maymo, de Falset –parent seu- i Isach Salami de Tolosa, de l’Aleixar, figuren com a procuradors dels seus béns inventariats.

Es tracta d’un inventari important, el quall reflecteix l’excel.lent posició econòmica d ela família. Tot un bon parament de cambra i de rebost. Un gran nombre de peces de roba tant d’home com de dona, algunes ornades amb argent i or, la qual cosa ens fa pensar si no era sastre. I, com a objectes més sobresortits: 28 llibres de paper i 4 llibres de pergamí, dels quals no es detalla la temàtica. També consta que tenien bacins, caixetes i artibancs.

Cal destacar també un coixí obrat amb or i un drap descola. ¿Es tractava d’un tallet o mantó ritual per a  les celebracions de la sinagoga? Pel que fa als objectes de llautó, s’hi menciona un lluminer de lauto ab .vi. (Tatxat .viii.) brocs. En el cas d’haver-ne estat 8, de brocs, podia tractar-se d’una Hanukkà o làmpara festiva jueva.

Després d’inventariar els estris de la casa i els vestits, segueix una llarga llista de deutes que abracen el període 1341-1348, redactats a les notaries de l’Aleixar, Figuerola, Reus, Tarragona (maig del 1348) i Vila-seca. De deutors, encara que la majoria són de l’Aleixar, també n’hi ha de les Benes,, de Castellvell,, de Constantí, de Montcalbó (sic), de Montbrió, de Montroig, de Reus, de la Selva del Camp i de Vilaplana. Entre les 26 cartes de deute, hi figuren detallats, Vides Astruc i Vital (?), síndics de l’aljama de l’Aleixar, Isach Cap, Isach Maymo i el seu gendre Bondia Ravaya, i sumen aproximadament uns 2.627 sous barcelonesos.

El 31 de maig del 1352, Isach Salami de Tolosa, de l’Aleixar, i Isach Maymo, de Falset, a la notaria de l’Aleixar, fan inventari dels deutes que encara es devien a Ferrer Maymo amb obligacions, segons el llibre de la Cúria. Probablement, féu societat amb el seu gendre, Bondia Ravaya. Els deutes eren en nombre de 27, i ascendien aproximadament a  la ratlla d’uns 1.500 sous, repartits entre clients que ells va tenir a l’Aleixar, a l’Albiol, a Alforja, al Mas dels Maçons, al Mas del Pujols, a Masroig, a la Selva i a Vilaplana. Entre aquests deutes, com ja apuntàvem abans, s’hi especifica un deute de 158 sous de l’aljama dels jueus de l’Aleixar.

Contracte entre l'Ajuntament de Valls i Mestre Mosse Caravida, metge d'aquesta vila, 1353. Foto Gabriel Secall

Mosse Salomo

Res no sabem de l’estada de Mosse Salomo a l’Aleixar que sigui abans del seu inventari del 1349, creiem que morí arran de les pestes ja que el 4 de novembre del 1349 Juceff Bonjua, de l’Aleixar, i Bonjua Saladi, de Falset, figuren com a tutors del seus fills: Salomo, Mosse i Regina. Es tracta d’un inventari d’un gran nombre de deutes, que per la seva quantia –abraça 8 folis- va caldre fer, tan solament, una regesta o resum.

Poc més de 110 deutes i un import de 5.000 sous barcelonesos es trobaven en forma de cartes d’obligació a les escrivanies de l’Aleixar, d’Alforja, d’Almoster, d’Arbeca, de Botarell, d’Escornalbou, de Falset, de Reus, de Riudoms i de la Selva. Aquestes cartes abracen un cicle que va del 1339 al 1349, i els deutes, alguns d’ells, foren abonats al compte de –en concepte, segurament, de transaccions entre ells- 15 jueus, la majoria de l’Aleixar. Gent deutora de 20 llocs diferents s’ hi troben relacionats.

Adret Salomo

Amb Adret Salomo comencen un segon cicle d’inventaris datats tots plegats l’any 1350. No sabem fins a quin punt a aquelles famílies les afectaren les pestes. Si més no, poden ben bé formar part d’aquest garbell d’inventaris.

L’any 1345 ja estava establert a l’Aleixar, i l’any 1348, tres famílies de l’Aleixar, d’entre elles Adret Salomo i la seva muller Bonafilla, confessen deure un préstec que els féu Arnau de Ripa, castlà de Tamarit, de 1.000 sous.

L’inventari, efectuat el 5 de febrer del 1350, esmenta els procuradors del seu fill Salomo Adret, Juceff Bonjua i un altre també anomenat Salomo Adret. Li empenyoraren la casa, la qual afrontava amb l’alberg d’en Jaume Dolives i amb el carrer.

D’entre els seus béns casolans esmentarem dues caixes, un morter de coure, una taula, tres bancs, una paella, una gerra, un artibanc i un escudeller. També tenia algunes peces pròpies de la cambra i una camisa amb mànigues de seda i coixins.

La relació de deutes sembla que és incompleta. Amb tot, però, s’hi troben una trentena de deutors repartits entre l’Aleixar, Alforja, Almoster, Castellnou, Castellvell, Reus, Riudecanyes i Riudoms. L’import de les obligacions s’eleva a 1.583 sous barcelonesos, aproximadament.

De les obligacions que s’hi detallen, l’una –de més de 1.000 sous- hi tenia la meitat Vidal Salomo i, l’altra, Salomo Jacob. Alguns d’aquests deutes procedien de diferents universitats i, un d’ells, de Dalmau de Riudecanyes, senyor de les Irles.

Isac Cap de Pebre

Isach Cap de Pebre portà una intensa activitat comercial entre els anys 1344 i el 1348. Del 8 d’abril del 1350 data el seu inventari de béns personals i d’obligacions, el qual es féu en presència del batlle de l’Aleixar. A Isach Monso, també de lloc, se’l anomena tutor del seu fill David Isach. Isach Cap de Pebre era casat amb Na Riqueta.

L’inventari detalla diversos objectes i robes pròpies de la cambra així com alguns estris –pocs- característics de la cuina, tres bótes i un cup.

Els deutes emparats per les cartes públiques pugen a 15 i pertanyen a veïns de l’Aleixar, d’Alforja, d’Almoster, de Castellnou, de Castellvell, de Constantí, de Reus, i de la Selva, principalment. Aquestes obligacions sumen 1.009 sous, encara que l’estimació, segons el document, hi detalli només 996 sous.

Si li estima també un tros de vinya a la partida de les Planes.

Sembla que no es trobaren tots el béns que foren d’Isac Cap de Pebre; així doncs, el procurador seu, Isach Monso, féu requeriment al batlle de l’Aleixar perquè forcés la seva muller Na Riqueta i fes jurament que el seu marit, difunt, no posseïa cap altra cosa més que les que ja estaven inventariades. Riqueta reclamà l’estimació i l’al.ludida valoració recaigué  a Mosse Cap, de l’Aleixar, i a Isach Maymo, de Falset.

Samolo dez Mestre

Salomo de o dez Mestre, des de 1335 –primera data del seu establiment a l’Aleixar- fins el 1348, portà un importantíssim moviment comercial. El 1343 uns documents parlen de la seva esposa, Astruga.

Un document del 1351, quan ell ja era difunt, ens explica que tenia un fill anomenat Isach, i encara l’any 1356 tenim notícies de la seva família. L’inventari data del 29 d’agost del 1350.

L’inventari es pobre quant a pertinences de la llar. Només es esmenten els estris imprescindibles. Cal ressaltar la possessió de tres llibres de pergamí i de dos llibres de paper, petits, dels quals no es detalla la temàtica.

Pel que fa a les cartes d’obligacions dels seus deutors, el pèssim estat i les parts laterals que falten del document, fan impossible un càlcul autèntic dels crèdits. A més a més, al final de l’inventari, l’escrivà va anotar paraules sobre d’altres, la qual cosa dificulta la lectura.

Amb tot, les obligacions depassen la cinquantena distribuïdes entre gent de l’Aleixar, d’Almoster, de les Borges –molts-, de Castellvell, de Constantí, de Mas dels Pujols, de Reus, de la Selva i de Vila-seca. Els deutes, que abracen sobretot els anys 1347-1348, malgrat haver-n’hi del 1341, poden sobrepassar els 2.000 sous barcelonesos.