Els jueus a la Península Ibèrica. El cas de l'Aleixar

Miguel Giribets



Les aljames i els calls


La paraula aljama ve de l'àrab 'aljamaá', i significa tant reunió de musulmans com de jueus. A la pràctica, va passar a indicar el barri on vivien els jueus i els moriscos a Castella.

A Catalunya al barri jueu se li va anomenar ‘call’. L'origen dels barris jueus està en el Concili de Letrán de 1179, que, amb trets marcadament antijueus, estableix que els hebreus no poguessin conviure amb els cristians i els obligava a establir-se en barris propis.

L'aljama tenia una organització pròpia. Estava dividida en "Thoras" o barris, amb una persona al capdavant o 'bayle', que era designat pel rei quan la comunitat hebrea era propietat reial. El bayle governava l'aljama amb independència de la resta de la ciutat cristiana.

Els calls i aljames tenien, doncs, lleis pròpies, protegides per llei promulgada pel monarca. Aquesta legislació poc tenia a veure amb les lleis cristianes de la mateixa localitat. Un consell d'ancians o avançats ('muccadim', de l'àrab "al-muccadam') tenia la potestat judicial (perseguir, jutjar i condemnar els malfactors), havia jutges jueus o' dayyanim ', un fiscal públic amb funcions de policia o 'Bedin', a la Corona d'Aragó es distingia entre els jutges civils civils ('berobé tibeot') dels religiosos ('beroré aberot'), el càrrec era electiu en conclaves secrets.

Cada dos anys, els jueus de l'aljama o call nomenaven un consell d'ancians assessor del bayle, que es reunia a la sinagoga. Quan no hi havia acord en l'elecció del càrrec o "mucaddemim", el rabí era qui els nomenava; amb el temps, aquests càrrecs van tendir a fer-se hereditaris en les famílies més riques de la comunitat. Aquest consell tenia facultats per jutjar temes de religió i delictes que els afectessin per la seva condició de jueus. Era el govern de l'aljama, equivalent a l'ajuntament en la part cristiana de la ciutat. Les seves tasques eren el repartiment i la recaptació d'impostos (sobre animals degollats, vi, casaments, enterraments, despeses en escoles rabíniques, sinagogues, assistència a pobres i malalts ...), representar a la seva comunitat davant les autoritats reials... El repartiment d'impostos originava tensions entre els jueus rics i els pobres, ja que els rics pretenien pagar menys o estaven exempts per disposicions reals.

Els calls tenien lleis pròpies, protegides per llei promulgada pel monarca. Aquesta legislació poc tenia a veure amb les lleis cristianes de la mateixa localitat. 

Les aljames i calls tenien uns tribunals que jutjaven temes religiosos, criminals i civils segons el dret talmúdic i la Torà. Es castigava els culpables amb penes de flagel·lació, penes de mort o mutilació de membres. Així, no observar el dissabte era una falta greu; en 1320 a una jueva de Coca se li va tallar el nas per tenir relacions sexuals amb un cristià. Els executors de les sentències eren els oficials del rei. En els plets entre cristians i jueus es formava un tribunal mixt amb membres de les dues religions. Els jueus hispans van aconseguir la major autonomia judicial i de tot tipus d'Europa.

Els malsines eren els jueus que denunciaven els seus correligionaris davant les autoritats cristianes o propagaven falsos rumors antijueus. Se'ls castigava amb una mena d'excomunió o "herem" i de vegades amb l'amputació d'un membre o la pena de mort. En 1280 a Barcelona un malsí de família rica va ser condemnat a morir dessagnat públicament davant del cementiri jueu; a Sevilla en 1312 un malsí va ser condemnat a la forca; en 1377 es va jutjar a Castella a Yucef Pichó i va ser condemnat a mort. Finalment, les Corts de Sòria de 1380 van prohibir els judicis als malsines.

En algunes aljames i calls hi havia un grau de solidaritat molt elevat, ja que es constituïen fons comunitaris per fer front als impostos i despeses de les persones que no podien pagar. És el cas de Montblanc. Però en moltes altres aljames i calls, sobretot a les grans ciutats, una aristocràcia enriquida dominava i dirigia a la comunitat hebrea i els seus membres es lliuraven de les càrregues més pesades, que requeien sobre els jueus més pobres. És el cas de Tudela, amb 8 famílies que van dominar l'aljama durant segles; a Saragossa, els Cavalleria i els Constantini es van enfrontar pel domini de l'aljama durant generacions, el mateix que a Mallorca entre els Faquín i els Natjar. Cal subratllar que la majoria dels jueus eren tan pobres com la major part de la població cristiana.

Molts jueus van ser excel·lents vinaters, com és el cas dels d'Haro, Guadalajara o dels d'Osca, 'pro magna part, eren laboratores sive cultivatores agrorum et vinarum'. Altres es van dedicar a la petita artesania (els jueus van tenir fama de bons orfebres); és el cas d'Orense, on els jueus fabricaven els calzes i creus dels temples cristians, o Santiago de Compostel·la, on fabricaven tot tipus d'objectes de atzabeja (l'actual carrer de la Azabachería dóna accés al que va ser el call jueu medieval); a Barcelona i Marsella van destacar pel treball del corall; a Perpinyà, il·luminaven els llibres sagrats cristians; a Mallorca, van ser extraordinaris cartògrafs destacant la família Cresques, en la qual l'Abraham Cresques (fill i nét de cartògrafs) va confeccionar el 'Atles Català' de 1375 i el seu fill Yafuda es va convertir al cristianisme després de les persecucions de 1391, es va instal·lar a Portugal i va dirigir l'escola nàutica de Sagres, creada pels cavallers de l'Ordre de Crist (antics templers). També van destacar en l'enquadernació de llibres, el treball de la seda, la sastreria (els senyors feudals i eclesiàstics cristians tenien sastres jueus) i fins hi va haver pintors de retaules, com és el cas dels germans Guillén i Johanan de Levi, del segle XV, amb obres a Tarazona, Daroca i Vic. Els jueus van ser grans metges: els nobles, alts eclesiàstics i monarques cristians tenien el seu metge jueu, així com el seu rabí cabalista que els feia prediccions i els guiava sobre el que havien de fer. Però la majoria eren "humils mercachifles: drapaires, venedors de ropa vella, drapaires de les grans i petites ciutats, que intentaven vendre el seu humil gènere al recinte mateix del call, però eren, de fet, obligats a instal·lar les seves paradetes al barri cristià, per així estar millor controlats pels inspectors de la municipalitat. Fins a tal punt van haver de ser corrents entre els israelites aquestes activitats humils que, encara a principis del segle XV, Salomé Alamí compte que tot ofici vil era anomenat a Castella 'treball jueu'. "(Juan G. Atienza, Caminos de Sefarad, editorial Robin Book)

El mallorquí Abraham Cresques (fill i nét de cartògrafs) va confeccionar el 'Atles Català' de 1375

L'observació més estricta del Talmud va servir d'element de cohesió dels jueus en els diversos països europeus. Era el seu senyal d'identitat. "Eren considerades com a faltes gravíssimes ferir a altres jueus (sobretot en dissabte), seure contra la paret del propi habitatge (en dissabte, naturalment,) o portar bèsties encadenades a l'abeurador (en dissabte), o deixar roba penjada (en dissabte ) fora de la casa." (Juan G. Atienza, Caminos de Sefarad, editorial Robin Book).

No obstant això, la minoria més rica moltes vegades no seguia li llei judaica i portava una vida relaxada. El rabí Todros ben Tehudá Haleví no es va cansar de denunciar l'estil de vida dels jueus rics de Toledo, que jeien amb les seves criades musulmanes, "perquè Israel, poble sant, no ha de fer impura la seva descendència en les entranyes d'estrangeres ni engendrar fills en la idolatria". Eren els temps d'Alfons X el Savi. Moltes de les famílies jueves riques es van mantenir al marge de la vida social de les comunitats hebrees.

Hi va haver confraries d'ajuda als pobres, a les vídues i als orfes. Aquestes confraries van arribar a tenir sinagoga pròpia, com és el cas de Saragossa al segle XIV. En aquestes sinagogues, a més de la vida religiosa, es tractava de protegir els més febles i es tractava de mantenir la cohesió social davant d'unes autoritats cristianes amb una política de terror antijueu cada vegada més amenaçadora.


L'observació més estricta del Talmud va servir d'element de cohesió dels jueus en els diversos països europeus. Era el seu senyal d'identitat. 



ELS CALLS DE CATALUNYA


A Catalunya a les aljames se'ls va anomanar "calls", paraula que segurament deriva de l'hebreu 'kahal' (comunitat). Des 1179 els jueus tenien obligació de viure en barris específics. Els calls, el mateix que les aljames, disposaven d'hospital, escorxador, forn, sinagoga, escola... No eren un espai tancat, encara que tenien portes i muralles; les portes es tancaven el Divendres Sant, però la resta de l'any en general eren un espai obert, encara que amb la prohibició d'entrada a les dones cristianes, el mateix que les dones jueves tenien prohibit entrar en cases cristianes. 

La vida als calls, segons Yehudá ben Temà, seguia un model pautat: "als cinc anys s'ha de començar a estudiar la Bíblia; als deu, la Mishnà; als tretze, a complir els preceptes, i als quinze, a estudiar la Guemará. Als divuit l'home ha de casar-se, als vint ha de cercar mitjans de subsistència, als trenta arriba la plenitud de la força; als quaranta, la intel·ligència; als cinquanta, reflexió; als seixanta arriba la vellesa; als setanta, cabells grisos; als vuitanta té una força especial i als noranta s'encorba ". (Pirque Avot 5,21) "(M. Isabel Miró, Història de l'educació jueva a la Catalunya de l'Edat Mitjana, editorial EL Mèdol). Els jueus tenien una formació cultural molt superior a la dels cristians i això explica que sobresortiren en camps en els quals els catòlics trigarien segles a dominar.

Les comunitats hebrees a Catalunya eren molt nombroses des de l'època visigoda i es van adequar molt bé als canvis d'amos (musulmans o francs). Hi va haver poca immigració jueva, a diferència de Castella o Aragó.

El call de Barcelona era molt important. El geògraf andalusí al-Bakri, al segle XI diu que "a Barcelona els jueus són tan nombrosos com els cristians". Hi ha notícies de la presència d'unes 40 famílies hebrees a la ciutat ja al segle IX; a mitjans del segle XIII la població jueva era d'unes 200 famílies, amb el seu cementiri a Montjuïc (Muntanya dels Jueus), d'on s'han pogut conservar una sèrie de làpides. El millor moment de la jueria barcelonina va ser durant els segles XII i XIII, amb total protecció dels reis. D'aquesta manera, fins al segle XIV, els jueus més rics tenien casa, a més de al call, en diversos punts de la ciutat. D'altra banda, no tenien cap problema per traslladar-se de residència a una altra ciutat catalana. Barcelona va acollir a famílies de jueus molt rics, com els Bonabuja Bonafós, Astruch Piera o els Benveniste.

Jaume I va fomentar les trobades entre cristians i jueus. En 1236 van tenir lloc les 'Disputes de Barcelona', en què el convers Pau Crestià polemitzá amb el cabalista de Girona Moisés ben Nahman (Nahmànides). Com de la disputa sortís triomfant el jueu, des de Roma van ordenar al rei perquè no se celebressin més 'disputes "i que Nahmànides fos empresonat; Jaume I va afavorir la marxa del cabalista, que es va refugiar a Jerusalem.

El call barceloní tenia una organització molt potent, amb gremis d'artesans i organitzacions bancàries que feien operacions per tot el Mediterrani. Al capdavant estava un consell de 30 persones, amb 5 jutges i 3 secretaris, que amb el temps fe monopolitzat per un grapat de les famílies més adinerades. En 1332 l'autoritat del call arribava fins fins a Vilafranca del Penedès, Cervera, Manresa i Caldes de Montbui. En 1327 es va formar un Consell de Trenta, a imitació del Consell de Cent de les autoritats cristianes.

L'ocàs del call barcelonina té el seu inici en les matances de 1391, que aquí van durar una setmana sencera i van acabar amb la vida de molts hebreus. Les autoritats van aconseguir castigar alguns dels capitostos de les matances amb la forca. Joan I va reconstruir el call i va eximir als jueus barcelonins d'alguns impostos, però el call ja no va tornar a ser el que havia estat.

Girona va tenir l'escola cabalística més important d'Europa. La Kábala és originària de Narbona i Carcassona gràcies a la traducció hebrea de Maimònides. Isaac el Cec va reunir els primers col·lectius estudiosos de la kábala i així va passar a terres catalanes. Isaac ben Abraham de Narbona, conegut com Isaac el Cec (perquè no veu amb els seus ulls sinó amb la seva ment) és considerat com el pare de la càbala. A partir d'Occitània, doncs, es creen dos focus cabalístics: Girona i Barcelona, en els segles XIII i XIV, amb escoles cabalístiques diferents en les dues ciutats.  Destacarem el gran cabalista Nahmànides -el "pare de la ciència-, Jonah ben Abraham (que va ensenyar la càbala a Barcelona i Toledo), Harab Ishaq, Josef Kinji i el seu fills, Zacharja, Rambau de Girona -també anomenat com a "pare de la ciència "-.


Els gran cabalistes catalans van ser Mossé ben Nahman (Nahmànides) de Girona, i el seu deixeble Salomó ben Adret, de Barcelona. De Catalunya la càbala va passar la resta de la Península. El 'Llibre de l'esplendor', atribuït al jueu castellà Simon ben Johar, és la culminació mundial de la càbala. Mosse ben Nahman (1194-1270) va ser rabí, talmudista, cabalista, poeta i filòsof, a més de dominar la cultura musulmana. El seu nom en català era Bonastruc sa Porta. Va escriure més de 50 obres en hebreu, la majoria comentaris sobre la Bíblia i el Talmud, en què tracta de conciliar fe i raó, dintre de la polèmica suscitada per les obres de Maimónides. tot i que defensava l'ortodòxia. El pensament de Nahmànides és encara estudiat i comentat a tot el món jueu.

Ramon LLull i Arnau de Vilanova es van deixar influir pels cabalistes. Ramon Llull coneixia el 'Llibre de la Creació' de Mossé ben Nahman (Nahmànides), on tracta del poder creador de les lletres de l'alfabet hebreu, la combinació permet participar en el poder creador de Déu. Per a Llull no calia enfrontar dialècticament ni exercir la repressió contra els jueus: n'hi havia prou mostrar-los les veritats del catolicisme perquè es convertissin.

Girona va arribar a tenir un població hebrea d'unes 1.000 persones i tres sinagogues. Era la jueria més important de Catalunya, després de la de Barcelona. El call gironí va ser objecte de grans saquejos i matances en 1228, 1278, 1348, 1391 ... Girona era anomenada "Mare d'Israel" per la importància de la seva comunitat hebrea; pagava 13.000 sous en taxes anuals al monarca i en cada coronació donaven 500 sous al nou rei. El 1271, els calls de Girona i Besalú pagaven 20.000 sous, el 50% del que pagava el de Barcelona.

Besalú guarda algunes làpides hebrees, la més antiga de 1090. La comunitat hebrea va destacar en la medicina i el préstec a interès. Se sap que tots els jueus de la ciutat sabien llegir i escriure, a diferència dels seus veïns cristians. Destacarem a Ramon Vidal, segles XII-XIII, poeta que va escriure la 'Dreita manera de Trobar' i va fundar la 'Acadèmia de la Gaia Ciència' de Tolosa; Salomó Caravida va ser metge de Pere IV el Cerimoniós; els Castlar, originaris de Perpinyà, amb Abraham des Castlar, metge de l’infant Pere.

La jueria de Lleida se situa al final de les escales de la catedral. Els jueus lleidatans van destacar com tintorers. Hi va haver una forta emigració a València quan va ser conquerida en 1238.

Santa Coloma de Queralt va tenir grans metges en els segles XIV i XV. El seu hospital va ser finançat pel sastre jueu Mossé Cabrit.

Tarragona compta amb la llegenda de la presència de jueus des dels temps de Salomó. El geògraf musulmà Al-Idrisi deia que Tarragona era una 'ciutat de jueus'. El 1492 el port de la ciutat va ser un dels indicats perquè els jueus expulsats abandonessin la nostra terra.

L'Aleixar va comptar amb un prósper call, i fou un centre financer de gran importància.

Tortosa va tenir un de les primeres calls de la Península, potser en època romana. Van destacar els hebreus tortosins per la seva activitat comercial amb la resta de Catalunya i actual sud de França. Importants personatges van ser el geògraf Abraham ibn Yaqub (segles X-XI, a la Tortosa musulmana). Quan la ciutat va ser conquistada el 1148, Ramon Berenguer IV va concedir als jueus una situació de privilegi: exempció d'impostos per quatre anys, un barri a perpetuïtat i bones terres per conrear. També la ciutat de Tortosa va ser un dels llocs indicats perquè emigressin els jueus expulsats el 1492.

A Catalunya els jueus van destacar en el camp del comerç marítim internacional. Gràcies a ells la Corona d'Aragó es va expandir per la Mediterrània.

A la biblioteca del monestir de Montserrat trobarem rotllos del Pentateuc, pàgines del Saltiri, comentaris cabalístics i altres grans obres hebrees, així com registres de la vida diària (naixements, circumcisions, casaments ...)

El call barceloní tenia una organització molt potent, amb gremis d'artesans i organitzacions bancàries que feien operacions per tot el Mediterrani. 



LA POBLACIÓ JUEVA

La població jueva sempre va representar un percentatge molt baix respecte al total de població cristiana o musulmana a la península. Al segle XV Castella i Navarra tenien 8 milions d'habitants, dels quals 250.000 conversos (és a dir, el 3%) i el 2.43% jueus practicants. En resum, la població d'origen jueu ascendia al 5,43% del total de la població. A Granada, abans de la seva conquesta en 1492, només hi havia de 2.000 a 3.000 jueus.

Al segle XIII la xifra de jueus practicants podia arribar als 200.000. La Península Ibèrica era un dels llocs d'Europa on hi havia major quantitat de població jueva, doncs, per exemple, Anglaterra, per aquestes dates, només comptava amb 3.000 hebreus. Al nostre país, la major concentració de comunitats jueves es donava en la meitat nord, a Catalunya i a la zona que va de Burgos a Toledo tenint la majoria de pobles i ciutats comunitats d'almenys de 50 a 100 famílies, i menys en el sud. Així, Rivadavia tenia el 50% de població jueva encara en el segle XIV; Tudela, Estela i Pamplona comptaven amb poderoses aljames; al segle XIII destacaven les comunitats hebrees de Burgos, Segòvia, Sevilla, Toledo i Còrdova; Burgos tenia uns 1.000 jueus; Segòvia comptava amb 5 sinagogues; Toledo, en 1290, amb 200 famílies jueves (1.000 persones aproximadament) i 23 sinagogues; Guadalajara tenia 30 famílies hebrees; a Càceres el 10% de la població era jueva al segle XV, amb Trujillo i Hervás com a localitats més destacades; Aragó, al començament del segle XIII, tenia 11 comunitats jueves, sent les principals Saragossa, Osca i Calatayud, seguides de Terol, Daroca, Tarazona, Egea, Alagón, Jaca, Montclús i Barbastre; Catalunya tenia les majors comunitats hebrees de la Península Ibèrica, representant del 3 al 5% de la població total i destacant Barcelona, Vilafranca del Penedès, Tarragona, Montblanc, Lleida, Balaguer, Tàrrega, Girona i Besalú; a València, a la fi del segle XIII, vivien 250 famílies jueves (1.200 persones), sent les comunitats més importants les de València, Xàtiva, Castelló, Dénia i Morvedre; a Mallorca els jueus van aconseguir un gran nivell professional com a navegants i cartògrafs (la cartografia mallorquina va ser decisiva en el descobriment d'Amèrica), i comercial a tota l'àrea mediterrània.

* * * 

Aquest estudi està basat en els llibres:

Amador de los Rios J., Historia de los judíos de España y Portugal. Ed. Aguilar
Atienza J.G., Caminos de Sefarad, Ed. Robin Book
Bel M.A., Sefarad. Ed. Sílex
Castro A., Historia de los judíos en España

Perez J., Los judíos en España, Ed. Marcial Pons Història

No hay comentarios:

Publicar un comentario