Simó de Guardiola i Hortoneda

Josep Pàmies

Simó de Guardiola i Hortoneda, 

Princep Sobirà d’Andorra

Esglèsia parroquial de Sant Martí bisbe, de l'Aleixar

Els orígens del llinatge Guardiola a l’Aleixar començen amb Jaume de Vilaseca del Comú, fadrí i casat amb Teresa Mas, vídua de Joan Sentís, metge de l’Aleixar. Les noces son fetes a l’església de l’Aleixar i en elles hi veiem com a oficiant -entre d’altres-  a Gabriel Guardiola, rector d’Altafulla. Això succeïa el 11 de juny del 1702.

La nissaga  dels Guardiola donarà  amb el temps fills il·lustres com Simó de Guardiola i Hortoneda i més tard Josep Guardiola i Grau. Dos personatges amb projecció més enllà de les nostres fronteres.

De Jaume i Teresa en neix Francesc, el qual es casa amb Magdalena Hortoneda el 24 de juny de 1753 (AHAT. Llib.  matrimonis 2òn. Reg 207). Els Hortoneda, venen de més antic a l’Aleixar,  els trobem el 8 de  desembre de 1619 en les noces que es fan entre Vicens Hortoneda i Magdalena Mestres, de l’Aleixar.

D’aquest  matrimoni veiem sis fills. Els cinc primers d’una manera continuada, a saber:

• Jaume, batejat en 29 de juliol de 1754 

• Francesc, batejat el 11 de gener de 1756

• Ramón, batejat el 26 de desembre de 1757

• Maria, batejada el 31 de maig de 1758

• Fernando (l’actual casa dels Guardiola a l’Aleixar és coneguda com “Cal Fernando”) batejat el 6 de juny de 1762

Cal Fernando, avui allotjament rural

I quan menys ho esperaven (suposem) neix  el 7 de juny de 1773 un altre fill al qual li posaran per nom: Marian, Simon de Rojas i Norbert Guardiola i Hortoneda

Registre baptismal (llib 2òn. Reg. 273 de l'Aleixar, en AHAT)

En aquest document hi veiem com el seu pare Francesc, és “Dr. en Drets”, residents “de la vila del Aleixar”. Per tant, creiem son incorrectes les anotacions que ubiquen el nostre bisbe con a nascut en el “Mas dels Guardiola de l’Aleixar” (un mas que no existeix).  El padrí és el germà del seu pare i la padrina procedeix de Tarragona. Veiem també en la part dreta del registre una anotació posterior en la que s’indica que el referenciat és Bisbe de la Seu d’Urgell.

Vist així, podem imaginar-nos com per els primers cinc fills, els pares ja tindrien projectes en marxa. Cal recordar que el major tenia 19 anys quan Simó va néixer. Les terres probablement ja les tenia assignades l’hereu i la resta de germans. Calia doncs, cercar-li al nou nat altres àmbits donades les circumstàncies i la capacitat pels estudis que mostrava.

I així és com el nostre  Simó de Guardiola és enviat a Montserrat a estudiar, on va cursar estudis de manera brillant, cosa que li va permetre més endavant ensenyar filosofia i teologia amb competència, i on professà l’any 1792 (Enric. Moliner).

L'escolania de Montserrat ( foto Wikipedia)

A l’any 1806 és nomenat capellà del monestir de monges benedictines de San Plácido (Madrid). Hi resideix fins el 1814, lloc des qual vindrà a Montserrat com a abat.

Exercirà el càrrec durant quatre anys, durant els quals la seva aportació al monestir fou ben decisiva ja que és el primer Abat de Montserrat després la guerra amb els francesos. Montserrat havia estat fortificat pels catalans, destruït i saquejat en dues ocasions pels francesos. Simó de Guardiola, va començar una obra de construccions de cel·les per a nous monjos, rehabilità l’església amb un retaule i un cambril dedicat a la Verge, nous retaules, paraments pel culte, un nou orgue, el restabliment de l’escolania amb nous instruments, joves implicats, i cercant el retorn dels monjos que l’havien abandonat. Quan tot començava a funcionar, el  “trienni lliberal” feu que es tornés a abandonar el monestir, nous saquejos i noves destruccions. Guardiola ja no hi era. 

L'emblema de Simó de Guardiola

Li perdem la pista fins el 2 de març de 1827 en que el rei Ferran VII el presenta a la Seu Apostòlica per a ocupar el Bisbat d’Urgell. El 25 de juny al papa preconitzava al càrrec del qual en prengué posició el dia 29 setembre, rebent la ordenació episcopal a la ciutat de Tarragona el dia 4 de novembre.

El càrrec comportava també el de copríncep d’Andorra. La presa de possessió i jurament d’aquest els faria poc després del 20 de desembre, data en que s’instal·là a la Seu. I com si una malastrugança el perseguís, poc després de perdre el càrrec esclata pel març del 1827 de “Revolta dels Malcontents” i  Guardiola, sense deixar de mantenir un postura absolutista, va començar a valorar donar suport al pretendent Carles, germà de Ferran VII, mantenint una actitud pacificadora i conciliadora fins que a la mort de Ferran al iniciar-se la I Gerra Carlina, dirigeix la Junta Carlina del Principat, abans que el pretendent Carles la instituís.

Els lliberals,  allunyats de la Constitució de Cadis, donen suport a la nova reina Isabel II. D’aquesta època veiem com revifalla l’anticlericalisme, es tanquen i es venen  edificis religiosos amb unes relacions clericals força preocupants. Una de les seves conseqüències serà que el  nostre bisbe ha d’ exiliar-se a Montpeller. Des d’aquesta ciutat i movent-se per terres d’Oc dirigeix  el bisbat de la Seu, porta un intensa activitat de formació de càrrecs (un total de 108 persones)  posant-los a alguns d’ells  dins el bisbat. No és tasca fàcil, els governs d’Espanya no deixaran de pressionar tant la part clerical com en el Principat d’Andorra i els andorrans li neguen la quèstia. És una època molt intensa el la que Simó de Guardiola mostra la seva capacitat per a mantenir el govern del bisbat, aconseguint allò que semblava impossible. Des de l’exili, amb el consentiment del Papa i homes de la seva confiança, manté la sobirania de bisbe príncep andorrà i bisbe de la Seu. Un cas únic en la història andorrana (1).

Per a  resumir aquest període creiem oportú transcriure part del que s’ha publicat en Wikipedia encara que repetim algun concepte:

Fou membre de la junta carlina de Montpeller juntament amb l'arquebisbe de Cuba i Joaquim de Sentmenat i de Vilallonga. Al mateix temps, el canonge Canal, home de la seva confiança, presidí la junta corregimental d’Urgell i el seu nebot Josep Ignasi Dalmau i de Baquer fou secretari de la Junta Governativa de Catalunya.

Els andorrans li negaren la quèstia per no comprometre llur neutralitat i la consignaren al bisbe d’Albi, el qual, amb consentiment papal, se subrogà en la sobirania del bisbe príncep (Simó de Guardiola) cas únic en la història andorrana. Al mateix temps el govern espanyol intentà suprimir el bisbat i intervenir directament en els afers d’Andorra. Així nomenà un comissari especial per a les Valls i, prescindint del bisbe, subscrigué convenis directament amb el síndic i el Consell General els anys 1834, 1841 i 1850. Simó de Guardiola es defensà cercant suport en el copríncep francès (memorial a Lluís Felip del 1841).

Poc a poc les tibantors  s’anaren  suavitzant. Espanya restablia les relacions amb Roma i a través d’un Concordat es  permet el retorn del religiosos exiliats. El nostre bisbe és autoritzat per la reina (16 d’octubre de 1835) a tornar a la Seu d'Urgell, amb l'obligació de jurar-li fidelitat i també a la Constitució. Morí el 26 d'agost de 1851 a La Seu d'Urgell i fou enterrat allí en el Convent de l'Ensenyança. Segons el vicari capitular manifestava al Capítol que havia estat desig del bisbe ser enterrat en el mateix sepulcre del Bisbe Guinda. La partida que registra el seu òbit als llibres parroquials inclou un breu comentari que diu, entre altres coses que va ser "un veritable pare dels pobres i acèrrim defensor de l'església" i que "la seva mort fou la del just". Destacà per ser bisbe d'Urgell durant molts anys i en temps difícils i per la seva fidelitat als deures que comportava l'ofici episcopal.

========== 

NOTES

(1) Més amunt hem citat a Enric Moliner. Doncs bé, quan ens plantejarem fer aquest treball, la documentació que teníem era ben minsa. Cercarem en el monestir de Montserrat sense sort. Una nova recerca al Bisbat de La Seu d’Urgell, ens permeté a través del Sr. Benigne Marqués, de conèixer dues publicacions força interesants. La primera la que Enric Moliner publicà en la revista d’Andorra Quaderns Andorrans, 9 (2012) pàgs. 89-153 i l’altra L’episcopologi de La Seu D’Urgell, 2002, ps. 108-109, de Cebrià Baraut i d’altres.  Als interessats en el tema us recomanem la seva lectura.